A la lluna de Barcelona

Són 2/4 de 4 del matí a Barcelona, més concretament, al seu centre, un no res entre el barri gòtic amb el raval de Barcelona, a la plaça St Jaume, seu de la burocracia de Barcelona i Catalunya. Baixo el carrer Ferran, en direcció a les Rambles, el passeig de més atracció turística del país. A l'altura de Plaça Reial veig un furgó policial, els homes de la Conselleria d'Interior, fent presència, evitant els mals menors o majors que sorgeixen a la nit fruït del consum irresponsable, o per la pura supervivència urbana. S'hi veuen els primers indigents, intentant dormir. Veig com els crits d'uns descontrolats, amb la música a tot drap d'alt d'un BMW , desperten a una dona, coberta amb mantes brutes, sobre cartrons, sobre la cornisa d'una Caixa que té el pestell tancat. La consciència de la dona, la inconscència dels descontrolats, el contrast. Tot és un petit impacte visual que et fa saborejar la inhumanitat que pateix el 4t món, a vegades més oblidat que el mateix 3r món.

Continua el passeig, rambla abaix, més tranquila que altres vegades, igualment transitada, tot i les hores nocturnes del moment. Un home de 30 anys, ben vestit, passa ràpid pel meu costat, m'ofereix coca amb un català perfecte, instintivament declino l'oferta. Millor no deixar aflorar temptacions aflorades en el passat de l'adolescencia no tant llunyana. Millor no pensar. El meu amic i company, sap el que penso, treu ferro a l'assumpte:

- El sector s'ha normalitzat.

Ric. Es refereix a la llengua. Com a mínim queda l'humor davant el mal que han fet les estrelles del rock.

Continuem la travessia, observo com un grup de joves, amb la camisa descordada i engominats fan comentaris de burla, i graciosos, a un grup de dones. Dedueixo que son putes, ja que algú fa el comentari de ; “Vamos, vamos que esperan”. Aquesta instantanea m'indigna. Babosos de discoteca que no han aconseguit res, segurament pel seu masclisme, tiren de la envilació del sexe per a aprofitarse de la precarietat social que pateix l'actual model de Barcelona. No consola saber que es a nivell global.

Tot seguint el Nou de la Rambla, arribem a la comisaria dels Mossos. Hi esperen a la porta alguns immigrants, turistes i gent a la que se li ha negat la festa del dia d'avui. M'és impossible no recordar quan em van clavar una pallisa, temps enrera, i eren els meus companys qui esperaven a comisaria. Seguim el carrer, arribem al Bagdad. Torno a recordar una escena:

“Camino pel nou de la rambla, paso per la banda del Bagdad, i no deixa de sorpendrem que les noies allí exposades tenen la meva edat. No puc evitar parar-me, molt més motivat per la indignació que per la morbositat - nula en aquells aspectes- de veure uns cossos nuus de noies de 18 anys. Em para un home, té pinta de ser el xulo del local o promotor. Efectivament ho és, quan es dirigeix a mi:

- Una mamada 60 €, ji ji
- ¿Me la haces tú?- per xulo jo. No el soporto.

Intenta ventar-me un mastegot. L'esquivo, i marxo tot accelerant el pas mentres miro enrere, i el home em fa un gest amb el dit gens amable. Somric, sempre he sapigut ser un “bocazas” que s'ensurt de tot. “

Deixant de recordar l'escena, ja hem arribat al Apolo, palau dels modernets. Disfrutem la sessió. Cap a casa, ja són les 6. Una companya i amiga té que treballar a les 7, al Decatlhon, prop de les tombes romanes. Fortalesa de joventut, però es necessiten incentius, per tant anem a fer dos cafés. Tot pujant per Ronda de Sant Pau, ens tornem a trobar un grup de dones. Una se m'apropa i se m'agafa al braç esquerre:

- ¿Vamos?
- No, si us plau.
- ¿Es que vouz parlez françois?

- No, parlo català.

La miro, és una noia molt maca, de tres o cuatre anys més que jo. Desgastada, però maca. M'embarca un gran sentiment de tristesa, una sensació d'angustia. No paro de preguntar-me per què s'arrastra, per què es denigra a aquest punt.

- ¿Que es catalan?

No la contesto, tampoc es la seva culpa, i la qüestió de l'idioma em sembla insuls comparat amb l'escena que hi ha. Insisteix. Em nego, i em deixa. Aquesta imatge em perturba. No paro de preguntar-me el que li passa a la humanitat. Com haviem fet anteriorment, torno a posar una nota d'humor:

- Almenys avui he lligat.

El meu company riu, contesta, to i que noto que ha tingut la mateixa sensació que jo:

- Però aquí no tenim el sector normalitzat.
- No, aquest i el sector presidiari semblen un escull insalvable. Deu ser que s'encarrega justicia.

Som conscients però, de quin es el sector més càstigat. Els que venen.