Sarko, et Royal, i el camí de l'esquerra europea

Un servidor observa amb certa ganyota de preocupació la victoria de Sarkozy sobre Royal. Primer; Royal és una dona que m'agrada com a lider europea, amb voluntat de projectar una Europa social i pràctica institucionalment, amb la possibilitat de voler refer la confiança de la societat de l'administració francesa en Europa. La realitat europeista i la seva propia evolució podria haver esdevingut més fàcil amb una Royal, amb un pes diferent, acompanyat de l'Alemania amb responsabilitat europeista independentment del color, amb un Prodi a Italia, i l'amic ZP a les espanyes, i qui sap si amb un autoanomenat ambaixador de Catalunya a Europa, que respon a nom de Maragall. Aquest programa es trenca doncs, amb Sarkozy, personatge amb altes dosis de nacionalisme francés- banal i populista-, que s'ha declarat atlàntic, i amb una visió de relació bilateral amb els EUA que em recorda a l'amic de les copes de vi.

Segon, el propi programa d'Estat i societat que tenia Ségolène Royal , ambiciós i amb clara voluntat de renovació enfront d'un Nicolas Sarkozy amb una política de tall conservador desacomplexat. En realitat, el propi programa electoral de Sarkozy, espanta, i fa positiu qualsevol altre; creació d'un Ministeri d'Immigració i Identitat Nacional, enduriment de les polítiques penitenciaries i d'immigració, flexibilizació de les 35 hores, etc., son un dels exemples que han provocat que en realitat part de vots de Royal hagin estat propiament anti-Sarkozy (Tout Sauf Sarkozy). Retornant al programa de Royal, la candidata defensava un fort model d'Estat de Benestar, sense lligar-lo a un enfrontament amb el model liberal econòmic imperant en la societat europea, sino que reforçant un discurs liberal-progresista, encapçalat per l'economista Thomas Piketty -defensant una incentivació económica via la promoció i investigació-, fet que li ha comportat problemes amb la propia estructura del PS francès, que encara debat si accepta o no l'economia de mercat. Altra de les propostes ha estat la profunda renovació democràtica de la propia administració gala, essent un aspecte clau la prohibició de l'acumulació de càrrecs, que sens dubte haurà estat un altre aspecte que a més d'un dirigent del PS haurà enfadat.

Així doncs, finalment, Sarkozy s'ha imposat amb un 53% front un 47%, amb una participació del 85%. Primer crida l'atenció l'alta participació, sent el sistema francès un sistema electoral de dues voltes per a l'elecció de president, i posteriorment per al parlament. Crec que, la classe política catalana ha de plantejar-se una severa crítica i renovació, ja que gairebé fa vergonya presentar una participació del 57%, i vendre com un èxit quan es supera el 65%, aquesta crítica però, vindrà un altre dia. L'altre aspecte que crida l'atenció, és l'ajustada victoria de Sarkozy, que pot provocar un sistema de cohabitació si Bayrou es decanta per Ségolène Royal en les eleccions de juny, del contrari, esperem que Bayrou pugui moderar i europeitzar el govern de Sarkozy, ja que de fet, a París ja han començat les revoltes, altre cop.

L'ànalisi que en desprenc, és crític doncs. En un Estat de majoria benestant, però amb un greu deficit en polítiques socials, que afecten als suburbis barrials en un problema de manca d'integració socioeconòmica de la societat que hi habita, i una creixent pobresa per manca de vivenda - que van denunciar Les enfants de Don Quichotte- et planteja quin camí pren la societat europea, i quin és el camí que ha de pendre l'esquerra europea? Ségolène Royal, amb el seu propi discurs, ha estat gairebé a punt de derrotar Sarkozy, d'una França lepenitzada, inspirada per un rebuig frontral a la immigració i amb certes dosis de nacionalisme i crítica a l'Europa dels 27. Però aquesta derrota tant ajustada, ha estat fruït de l'apropament de Ségolène a la visió centrista de Bayrou i un sentit de responsabilitat de l'esquerra més tradicional, responsabilitat que potser no es permeten els propis centristes. El problema doncs, més que ideologíc esdevé social, i es que l'estatus benestant, s'acomoda, i permet que la dreta europea s'apropi més al republicanisme dels EUA, i l'esquerra es vegi obligada a renovar-se integrant-se plenament en l'actual sistema econòmic.

*****

Sigueu tendres en el meu primer ánalisi de la política francesa. Lo meu són les titelles, no la política internacional, gràcies :-)