Promises (I)

Era un dels besons qui més et desanimava en el final de Promises, un Daniel Solan que afirmava, que tot i la problemàtica que coneixia de primera mà que viuen els nens palestins, i el conflicte d'orient mitjà, preferia fer front als seus problemes. Problemes d'adolescència; era el que més el preocupava. Ningú el jutjava, excepte la desilusió de Faraj, que necessitava aferrisadament creure en una amistat que li signifiques trobar la seva propia pau.

Ningú el jutja, perque la humanitat està condemnada a fer un eix que giri en ella mateixa, com si la condició de trobar-nos en el planeta blau ens afectés. Són els nostres problemes i el nostre entorn la prioritat, i ens solem establir en un patró de pensament que ens fa pensar que per la resta, poc hi podem fer. Això, ens provoca oblit, i potser una mala consciència, quan les noticies ens recorden les guerres que es viuen en l'Àfrica subsahariana, així com les epidèmies i la gana. La desestabilització i pobresa de l'Amèrica central i del sur, la pobresa de l'India, i en part, la pobresa de masses persones anònimes, que nomès ens fan pensar en elles poques vegades a l'any. Cal dir, que molts són els que demostren una sensibilitat, però el problema està en la lamentació, la teorització, i la no actuació directa vers la indirecta que sol ser molt més extesa. En exemple, pregunteu-vos, que os provoca més indignació, o tristesa directa, que el Barça perdi la lliga, o un dels tants atemptats que es viuen a Irak? No cal fer saltar els colors a ningú, és lògic, que tothom visqui el seu micromón, per la senzilla raó, de que és el primer que ens afecta i ens arriba. Però extenent-nos, ens indigna molt més la situació del golf persic, que no pas el que 24 o 25 jugadors de calça curta facin i desfacin*.

El fet de treballar amb una entitat social que s'enfoca en la societat d'un barri i en el 4t món, i coneixent de primera mà la capacitat d'actuació de l'administració pública, especialment l'Ajuntament de Barcelona per competències d'actuació més directa, em va fer desestimar la opció de creure en la política. Sensació imbuïda per la inutilitat mostrada per la Casa Gran. Aquesta inoperativat flagrant, per la manca de formació, sensibilització i vocació, em mostrava molt més partidari de confiar en ong's com Metges Sense Fronteres, o Intermón-Oxfam -capaços de denunciar i fer front a les grans transnacionals- que la meva pròpia militància en un partit polític per a transformar l'entorn.

Va ser conèixer persones -indirectament- com l'Anna Simó, demostrant sensibilitat, vocació i capacitat, superant les barreres que ens imposa el viure en el nostre micromón, i sobretot, superant el judici de la meva mare -prou experta en aquests termes- en positiu, que em va portar a confiar en ERC. També conèixer a en David Minoves, va ser una de les raóns que m'ha permés estar més orgullós de les JERC, ja que realment, és una organització juvenil que té discurs i capacitat i persones per a transformar la societat. Ho demostra que en Minoves, s'ha format en les JERC, en l'esquerra independentista, i varies de les persones que treballen o han treballat en l'ACCD són de les JERC.

El gir que ha donat l'ACCD a mans del nou govern, ha estat necessari, renovador, i efectiu. L'augment constant de pressupost, apropantse any rere any a la xifra del 0'7% de l'ONU, la recerca de la viabilitat i efectivitat en els projectes de desenvolupament i cooperació, el treball en enfocat en formació -sanitaria, educativa, enginyeria hidràulica...- més que en l'almoïna (donar diners i aliments), la capacitat de mediació en els conflictes de l'àfrica sub-sahariana, amb capacitat de formar estructura d'Estat en Estats desestructurats, i el que és més important, el respecte a que cada cultura, té el seu propi model de sostenibilitat i a ensenyar a tenir les demandes bàsiques cobertes i el respecte al seu model de vida. El fet de que, es treballi amb un ideari similar al conjunt de les ONG's més potents, permet, que dins dels Estats on s'ha treballat, es valori a Catalunya com un dels països més efectius dins de l'intent de transformació social , en contraposició del colonialisme econòmic que vertebren altres Estats, a interessos de les seves propies transnacionals.

És poc a poc, com l'esquerra independentista demostrarà, i perquè no dir-ho, en mà de les JERC, que no existeix en la nostra ideologia una perspectiva catalanocentrista, sino que sabem com actuar per a que un país que s'alliberi nacionalment, pugui esdevenir referent en la transformació de les societats que no estan alliberades socialment.


*Reconec que no ho tinc tant clar, el Barça, és el Barça!**
**Perdoneu que frivolitzi sobre el tema i ho espatlli així, part del meu humor és així.