Momo, contes per a nens i grans

"Jo només vull contar histories, és l'únic que m'interesa. Sota la literatura pesa, des de fa trenta o quaranta anys, la prohibició de narrar grans histories", afirmava Michael Ende a una entrevista atorgada a un periodista alemany (Josef Beuys) a l'any 1985.

Ende, refugiat en una familia d'artistes del surrealisme, bohemis de l'Alemanya decadent i pre-nazi dels 20, crescut en l'Alemanya que patí el nazisme, per a viure tot seguit una contraresposta colpida amb un fort realisme, va fer front al que era la por a la fantasia. En uns anys durs de postguerra, on les autoritats espantades o horroritzades, i amb fort sentiment de culpabilitat, primaven la educació dels valors amb una posició privilegiada del realisme; intelectuals que deien que podia explicar millor els valors socials i polítics era la radiografia de la realitat, Michael Ende, va plantar-se, no sense pagar abans el preu de l'exili, a Roma per a fer creure que la fantasia, existeix.

Explicava, que va ser Chesterton, qui deia que els contes de fades no son realistes per que diguin que els dracs existeixen, sino perque ens diuen que se'ls pot vencer. És Neil Gaiman, succesor de Lewis Carroll, qui creu en la màgia i l'ilusionisme de la literatura, i que com tota màgia, i ilusionisme, tot es basa en el reflex de la realitat. No és menys, la historia de Momo, que l'escriptor alemany va realitzar a Roma, en el seu exili, i destrossar l'Alemanya realista cautivant a petits i grans, demostrant a les editores, que la fantasia triomfaria sobre la rigidesa.


Momo, nena anterior a Bastian de la Historia Interminable, en l'imaginari d'Ende, ens explica com la seva senzillesa, pot vencer a la complexitat. La virtud d'escoltar, la puresa, la simplicitat de les paraules, i entendre els problemes i enfocar tots els problemes amb que es troba des de l'origen i arrel, son els seus trets essencials. Momo ens ensenya a viure, ens mostra com estimar, i com creure en la fantasia sense perdre la realitat. Ens ensenyar a tenir color, en un món gris. Momo té la capacitat, de donar lliçons severes als adults, i a enfrentar els nens a crèixer en valors, i sobretot, no perdre'ls quan es fan grans.

No content amb la facilitat, el llibre ens endinsa en un món real i fantàstic, on sembla que l'escriptor es presenta a si mateix com Gigi, narrador d'histories. Fantàstic pels contes que es viuen en l'interior de la pròpia historia, fantàstic per Hora i Casiopea, per les flors del temps, pels homes grisos, i per les histories de passat, present i futur, que s'ha d'enfrontar la nostra petita protagonista. No content amb la facilitat, i la fantasia, a més a més, l'alemany ens dona una lliçó cabdal a traves de Momo, mostrant-nos que la vida, és la d'un propi, les coses que li fan viure, sentir, i ser, i ens fa entendre que és el temps, el que ens fa gaudir la nostra pròpia vida. En un model social, que perdut el camí de la persona, Ende ja ens va avisar ara fa 30 anys. La llàstima, que pocs han llegit l'historia de Momo, pocs li han fet cas, i pocs s'enrecorden si ho han fet, perquè precisament, la crítica més dura se l'endú la humanitat, per la seva deshumanitat, per l'alimentació d'un consumisme exagerat que creix en la pròpia societat, on existeix un individualisme mal entès, en complement amb una unitat mal entesa, de grans conceptes socials que ens imposen que és la nostra vida i que és el que hem d'escollir. Mentres Momo, ens ensenya a decidir que és el que a nosaltres, ens fa viure, i a través de la fantasia, ens demostra quin és el camí que hem de pendre.

Ende, ha demostrat, un cop més, que la fantasia, guanya a la realitat, a l'hora d'ensenyar-nos, la pròpia realitat. Qui diu que la màgia no existeix? La màgia està quan saps viure.