Patricia

Patricia, yo hablaré de tu despertar, ya que me enseñaste que la vida es sueño, y despertar inmortalidad. Hay personas, que cuando nos dejan, no despiertan, dejan recuerdos, emociones, pero ya no estan. Tú, siempre tan especial, estás siempre presente, y esto lo consigue gente de espíritu tan grande que reparte su esencia en cada uno de nosotros, manteniendote así, despierta, siempre cerca. Prueba de la grandeza de tu alma, es tu ascensión, donde tu cuerpo no ha podido mantenerla, y la representación física de ella, el corazón, ha sido lo último en caer y el que más ha luchado. Tu corazón siempre enseñando, siempre dando ejemplo.

Hablando de mi, que puede decir que no se parte tuya. He crecido contigo, y tú, como hermana mayor has dejado señalado mi camino, y en ello, te lo dije, no te decepcionaré ya que entiendo tus legados, que esperas, crees y confias de mi, y esta parte de alma tuya que tengo en mi interior, bombea mi corazón cuando parezco defallecer. sé que con esta herencia que me has dejado, el legado, se cumplirá. No tengas preocupaciones, porque yo velaré por tu madre, tu hermano, e Ivan, tu mimo. De sobras tienes personas igual queridas, pero sé, que tú, siempre confabulando como niña del Clan Escorpión, has dejado tejidos a cada uno de nosotros por quien hemos de velar especialmente, y yo obligo a los aquí presentes que oigan por quien Patricia os pide cuidar. Sé que estarás contenta y orgullosa, con ese orgullo tuyo, castellano, distinguido y señor, que tan admirado es.

Dice el horoscopo maya, que tu signo, escaso y poco común, significa la perdurabilidad. Como eres, naces, y ya avisas de que vas a ser inmortal. Tu obra, como mejor maestra de la vida en sueño que tengo, perdudará. Cuando yo dé, enseñe, mis palabras seran las tuyas. Cuando yo tengo a los mios, mostraré lo que tu me has hecho ver, y así, la esencia que me has dado, también será heredada por otros.

Patricia, perdudaràs i estaràs sempre al meu interior, perque no hi ha demà si no el fem junts.

Esperam, que m'has ensenyat a depertar, i ascendir.


******

Patricia és la meva germana, cosina per qüestions de sang, però persona amb la que he viscut dia a dia durant 7 anys, des de que vingué de Salamanca. Ha estat la meva germana gran. El passat octubre, van diagnosticar-li un càncer limfàtic. No semblava irreversible, però el dimecres passat es va desvelar tot el contrari, quan ja va caure inconscient. Amb nomès 27 anys que faria en aquest maig, ha estat la meva millor mestra. Aquest escrit, es el recordatori que vaig fer en l'incineració.

Anfield

This is Anfield, es pot llegir quan els jugadors salten al camp. Tot un avís per visitants, tot una motivació pels locals.

You Will Never Walk Alone, sona al camp, decorat amb les bufandes cantat per una de les grans aficions angleses, la del Liverpool. Anar a un camp anglès, dona goig, per què guanyi o perdi, animen, canten, i criden pel seu equip. Mai es desmotiven, uns anys tenen una bona época, uns altres no. Uns no la veuen mai, però disfruten del joc vertiginós de la Premier, i es que, en certa manera, s'enveja l'esperit anglès del futbol.

El partit ha estat espectacular, una primera part del Liverpool, jugant al 100%. Una segona part del Barça, jugant al 100%, i aprofitant la sort de la primera part, que capritxosa, ens ha traicionat a la segona tot tornant l'equilibri a Anfield. Deu ser, que el patró del partit, en lloc de la Moreneta, ha estat Sant Jordi, i clar, ha estat de les dues parts. Tot i així, quanta enveja a l'afició anglesa, que tot i anar un en contra, i veure els millors moments del Barça no s'han arraulit, i en canvi, la nostra, en silenci, patint i enveient-se a fora. I això, que és la millor afició del Barça, la que se'n va a forar a animar aquest equip. Potser n'hauriem d'apendre. No defallir, i felicitar-nos, ha estat un gran partit, i sobretot, una gran segona part, que aquí si que no en recordava una igual, potser per la mediocricitat amb la que s'ha jugat ultimament, i perque els bons partits, s'han solucionat a la primera.

Un amic, em comentava que en un partit, a segona graderia del Camp Nou, va haver de soportar, quan van expulsar a Ronaldinho davant del Saragossa, que el fessin sentar i callar. Estava l'Ivan, cridant i insultant a l'arbrit, aixecat, quan un home, de tratge corbata i barret, va dir-li "Nenet, porto 20 anys en aquest seient, i mai ningú m'ha fet aixecar ni m'ha privat veure el partit". Quan un sent això, enten per què Nuñez o Gaspart, han estat presidents del Barça. O per què, ens mereixem saborejar la gloria, i no mantenir-nos. Aquí, els anglesos ens guanyen de golejada.


Tornant al partit, homes claus del partit, especialment a la segona part, Carragher i Finnan, aquest centrals, poc tenen d'envejar del tandem que ha fet Thuram i Puyol, que s'han hagut de lluir, juntament amb Valdes a la primera, degut a que es quedaven sempre sols per l'arriscat sistema de joc del Barça. És ben cert, que Anfield, deu el partit a Carragher i Finnan, ja que el Barça ha actuat com equip, amb totes les seves internades, fins al gran gol de Goodjhonsen, que ha fet recordar els grans temps de Larsson.

En definitiva, els nostres a destacar, Valdés sobretot, que ha semblat redimir-se, i a pensar que ha estat una eliminatoria, on el fons la sort no s'ha posat al nostre costat, ja s'hi va posar amb l'anterior edició, a la final, on Marquez i Puyol encara busquen a Henry, que no va marcar perque Sant Jordi no va actuar al seu favor, per francés. En tot cas, hem marxat d'Anfield, demostrant qui va guanyar la Copa d'Europa, i deixant el prestigi culé, a l'altura que es mereix el nostre orgull. Fent un gran partit, a un estadi mític, ple de simbols i història.

El problema real d'aquest Barça, es l'aburgesament que ha patit, on nomès brillen sota grans reptes, fent miratges de l'anterior temporada, i adormint-se en el que no els suposa res. Jo per ara, nomès desitjo que tal com s'ha jugat a Anfield, es jugui dissabte al Camp Nou. Ja nomès ens queda la lliga (i la copa del gggey). Amunt, i per sempre, Rijkaard!

En el fons, adoro la Premier, i sempré seré dels Gunners de Wenger. Sense oblidar al West Ham, pels seus Inner-City