Aux armes citoyens

Recuerdo cuando vivia con Patricia y Rafa, juntamente con nuestras madres hermanas, Mari Carmen, y Teresa, a Poblenou. Era nuestra pequeña casa de Poblenou, de la calle Pujades con Selva de Mar. Era una casa de tres pisos, donde abajo habia una oficina continua a un local, que sirvió para que la Fundación ARED se hiciera grande. Los dos siguientes pisos, fue el primero para que nosotros vivieramos, con un gran salón que nos permitia hacer grandes reuniones familiares. Arriba estaba mi cuarto preferido, era un simple cuarto, grande, y desordenado por la ropa, apuntes y objetos de mi primo. Era un cuarto que daba con una gran terraza, y donde yo jugaba a basquet. Fue también donde a traves de espejos, descubrí como Patricia fumaba, y como cogí mi primer disgusto por la actitud de ella. También fue donde empecé a conocerla, pues todo y que su madre y hermano ya llevaban antes tiempo, ella llegó en el último año que estuvimos en esa casa.

Tuvimos que irnos, no eramos propietarios, era una casa de alquiler, y el propietario nos avisó de que dicha casa, como gran parte de Poblenou, estava afectado por el 22@. Uno, y a pesar de ser más bien enano, ya observaba la gran transformación que tenia el entorno, la gran Manchester Catalana, se estaba transformando a golpe talonario, en un sinfin de viviendas, y transformaciones urbanísticas. Más tarde, empezó el 22@, el Forum, Diagonal Mar, y los grandes hoteles. Nos mudamos a Camp de l'Arpa (del Clot), atrás dejaba esa Manchester Catalana con mar, de poligonos industriales salados, de barrios associativos, arraigados, como el centro de Poblenou. Me gustaba.

No sólo tuvimos que marchar nosotros, también tuvo que marchar ARED. Lógicamente, se compensaria a los propietarios, no a los inquilinos. Más tarde, ARED, volvería a Sant Martí, a Marina, sin embargo, no fue mucho tiempo después, que yo volviera a la zona donde se encontraba la casa de Poblenou, ni siquiera hace un año. Recuerdo salir siempre del metro de Selva de Mar, e ir para casa cuando viviamos allí, conocia bien la zona. La última vez que salí, me perdí. Grandes complejos urbanísticos, oficinas en obras, nuevos edificios de viviendas, y varios parques de cemento me envolvieron. Nunca me había sentido tan pequeño, y perdido en lo que antaño fue mi barrio, y me di cuenta de cuanto había cambiado.

Me quedó cierto regusto amargo, de saber, que en parte, yo formaba parte de toda esta transformación. Uno se pregunta, ¿no es compatible el progreso económico, tecnológico y la modernización respetando el entorno? El gran problema que quizás denuncio, también se debe a la proliferación de viviendas, que descuidaron que era el Poblenou.

Me comentó una buena amiga, también de Sant Martí, cual habia sido la posición de ERC en el 22@ y que había hecho para evitar la transformación del distrito. La que tiene el Ayuntamiento, fue mi contestación. Si las personas que creemos en otra manera de hacer las cosas, os damos confianza, y luego no respondeis, que debemos hacer ahora?. Obtuve por respuesta.

Que han fet? 25,209 vots en blanc, el 4% dels vots. Una abstenció del 51%. Barcelona ha estat sempre una ciutat d'esquerres, per això, Trias es feia dir socialdemocrata, tot i la marca CiU, i ha pogut frenar la fugida de vots i crèixer, i l'Albertito, també ha pogut mantenir el seu electorat. Les esquerres han sigut els que han tingut una gran fugida. Es plantejaran que la gran Barcelona, confeccionada per competir en les grans pasarel·les amb les grans ciutats, amaga, com totes, una anorexia social?

Judy A,. D., histories de bruixes

San Francisco, a les seves esquenes. Saboreja tard, sota llum de la lluna plena, la balada de la mar blava mentres deixa corre sota el moviment del vent, la fina sorra de la badia, observant estirada el cel poc estelat d'una ciutat fundada per una de les constants febres d'or de la humanitat.

Ella es Judy Alice Delia, filla del diable diuen, nena de tretze anys, pero amb una brillantor especial en els seus ulls turquesa que fan entendre més vida. Els ulls, reflex d'ànima, tenen avui una forta intensitat, fet que permet tot i en foscor s'endevini bé els colors, que es troben en contrast amb el seu cabell de fosc viu, acompanyat simplement per un manyoc blanc penetrant. Sospita, d'herència. Fa tretze anys va nèixer, fa tretze anys va morir la seva mare, amb tretze anys i nou mesos. Mai ha pogut celebrar un aniversari, i menys, ara. Vidre líquid cau del ulls resseguint el seu rostre, perfecte, harmoniós i preciós, de pell competint en palidesa amb la llum llunar. Blancor que la trenca uns carnosos, però fins i de boca petita, llabis d'intens vermell, que oculta amb color de pintallabis negre. L'entreté maquillar-se, i li agrada. Li agraden les màscares, li agrada resaltar els seus ulls, realitzant una petita sanefa, que decora segons vol el seu dia.

Sempre ha estat així. Des de que va neixer sense cap benedicció, que ella es va fer senyora del seu destí i la seva propia benedicció. Va ser fa quatre anys, que es va trobar a aquella dona, en un banc alimentant els coloms. Vella de carrer, supervivent d'hiverns, li va semblar extranyament familiar, i Judy, es posà al seu costat, tot observant com alimentava el que ella anomenava els seus coloms. La dona li explicà una historia.

" Era momento de decandencia en el viejo continente, el hambre absorbia la gran nación europea, y se encontraba en clara controversia con la prosperidad del nuevo mundo. Muchos fueron los europeos que se fueron, y muchos los que aquí llegaron. La historia que cuento es una historia de amor, traición, espíritus, magia, sueños y destinos, pero una historia contada por uno de los que llegaron. Un joven italiano, llegó de Nueva York, motivado por esa fiebre del oro que tanto impulsó esta ciudad. Delia era su apellido, y el bisabuelo de tu bisabuelo dicen que es, pero ahora callad y guardad la sorpresa para luego, puesto esta historia os incumbe, demasiado para que no presteis la atención necesaria. Virgilio Delia, sufrió de fiebre de oro, pero no pecó, sin embargo, si que pecó por osar amar. Se encontraba con otros semejantes, explotando una mina de la árida Arizona, cuando fueron atacados por unos navajos. Virgilio, desatandose de la codicia, huyó sin querer cargar el oro ganado. No siguieron su ejemplo sus compañeros y allí se quedaron, caidos y sin vida. Escapó de los navajos, ero el desierto es experto en torturas y delirios, y Virgilio, sin guia, ni agua, acabó derrumbado, maldiciendo al destino en un delirio de locura, deseando morir ahogado o por la flecha de un navajo. Despertó en una cueva fresca, que hubiera helado sus huesos de no ser por encontrarse cubierto por mantas indias y dormido bajo pieles. Allí había una joven, hermosa, de tez morena, de ojos turquesa, y rostro harmonioso. El tiempo guareció la fiebre de Virgilio, cambiandola por una fiebre de amor, y le enseñó la lengua de los navajos, que tan bien hizo a nuestros veteranos militares. Pero Virgilio era preso, preso del destino, pues nuestra protagonista no podia huir del poblado, y no podia así guiar al italiano por la desconocida Arizona. ·El amor consumó a los dos jovenes, que les otorgo felicidad, en la cárcel de su sino, pero la maldición de los Delia no habia hecho nada más que empezar, cuando uno de los simientes del europeo romano concebió los óvulos de vuestra antepasada navaja. El vientre de la joven no se podria esconder a medida que pasaran las lunas, y tendria que dar a nacer a la primera maldita de la progenie de los Delia. Fue la situación de esta manera, que la Gemela del Agua, así era su nombre en nuestra lengua, pidió auxilio a su hermano, el Gemelo del Fuego. Chamán de la tribu, y voz autorizada para proteger a su hermana, su gemela. Pero la perversa fortuna a veces es aciaga, y quisieron los dioses y las estrellas que el Gemelo del Fuego amara a su hermana, con demencia puesto que era amor imposible de concedirse, puesto que él era fuego y ella agua, y era su gemela."

Es el amor y las familias todo lo que mueven estos mundos, así murió Morfeo por matar a su hijo. La venganza, las maldiciones y la magia. Fuego, no podia matar a su hermana, pero si condenarla. No queria que la familia de los chamanes más antigua de los navajos perdiera el prestigio, y la comendó a errar y a huir a otras tierras, antes de que la luna se escondiera y amaneceria para vergüenza de Padre Tierra, y su orgulloso pueblo. Así condenó la hija de Agua y Virgilio, a que cuando pudiera concibir por primera vez, seria violada por un usurpador del mundo de los espíritus (hombres pálidos), y a morir cuando diera a luz. Así como toda su progenie. Hija, tu estás condenada, pero eres la séptima en ser condenada, y siete han sido ya ultrajadas. Los números estan de tu favor, y el dia de tu condena, brillará la luna intensamente, puesto que estará en su plenitud. Me envian, me hablan, y dicen por mi boca las Parcas, dueñas del hilo del destino, diosas de la venganza familiar, las hecates, las benévolas, diosas poderosas. Puesto que a ellas les era fiel Agua, y a ellas les suplicó amparo, y las tres respondieron, que sería la séptima nacida tras la maldición, quien romperia la maldición y consumaria toda venganza, dando paz a todas las almas de las siete condenadas, pero que ella misma tendría que ser quien rompiera con su sino. Solo una advertencia me han dejado decir, empezarás por quien dice ser tu padre adoptivo, el diablo italiano de San Francisco, entregado a los Genoveses de Nueva York, pues es tu padre real, que en vergüenza a ti jamás explicará que violó y condenó a tu madre."


Tots els coloms alçaren de cop el vol, Judy es punxà amb la rosa que sostenia entre mans, i la deixà caure inconscientment, mentrés queien petites gotes de sang que banyaven resaltant el color vermell dels pètals. Hettie ja no hi era, així era el seu nom, no recordava que ningú se li haguès dit, però Judy n'estava segura. No era el seu problema ara saber a sant de que ho sabia, sino canviar amb el seu destí.

Recorda els seus passos decidits cap a la Blibioteca Federal, com la bibliotecaria li va preguntar que faria una nena de 9 anys, amb llibres de quiromància i tarotòlogia. Com ella respongué que ja no era cap nena. Com es cremà les mans en una planxa, eliminant tota linia, i com tornà a forjar el seu destí, creant les linies al seu gust. Com va tirar les cartes del Tarot, tot desitjan la figura de la mort, del canvi, i com sorti com ella havia demanat. Dama de la seva vida, despertada, Judy A. D., li quedava un altre capítol pendent.



Però les histories, no s'expliquen totes de cop.

Entender la pobreza social

Ultimamente, me ha dado por aficionarme a escribir mis reflexiones en este blog, a parte de que uno puede estructurar y dar forma a su concepto, puede debatir y darse cuenta de sus errores. Tampoco soy muy dado a escribir sobre aquello en que lo veo más difuso, pero creo, que hay momentos en los que empezar, fue así el ejemplo del post sobre la victoria de Sarkozy. En esto de los blogs, también lees a otros, que conocen y pueden hablar de conceptos que a ti se te escapan, y uno de los artículos que más me han gustado, ha sido el de un blog que leo regularmente, De Bat a Bat, donde habla de la Meritocracia. No nos engañemos, este era un concepto el cual uno ya sabe que existe, pero que cierto enemigo ya tenga nombre, es un buen paso.

La meritocracia parte del valor que se le da al esfuerzo y al trabajo, conceptos reales, y ciertamente, necesarios, no siendo para nada enemigos, el problema de la meritocracia, es que no entiende la pobreza social. En un caso que entiendo de primera mano, expondré un caso de pobreza social. El por qué puede nacer un Latin King, de manera simple, y breve.

Eres de Colombia, ves la violencia, la vives, quizás no en tu carne, pero seguro que algun conocido ya ha sido agujereado. Pierdes el respeto lentamente hacia la violencia y la muerte, puesto que la haces propia.
Tu padre, o madre, se va de Colombia, te quedas con tus abuelos. Las remesas te hacen vivir mucho mejor, como un rey en esa Colombia pobre, pasas de tener poco a tener bastante.
Te reclaman para ir a vivir a Barcelona, y vas. Un mundo totalmente diferente, que no entiendes, pero que por la educación, el propio gueto en el que vives, te da igual no entenderlo. Vives con tus normas y tus conceptos, no te han enseñado a ponerte en la piel del otro. Pero hay un problema, aquí no eres el rey.
Tus padres estan en doble jornada, apenas los ves, quizás vivas con otras dos familias, siendo muchos en casa, te obligas a estar en la calle. En la calle te encuentras con otros semejantes, te entienden, y por primera vez tienes la sensación de tener una familia. Hay un cabecilla, para ti es tu hermano mayor, y te enseña a sobrevivir en la calle.
Ves como con la violencia, en una sociedad que no te hace rey, empiezas a serlo. No te importa intimidar, en tu país lo vivias cada dia, no te importa la violencia, no eres consciente de que la sociedad donde estás ha evolucionado humanamente.
Por qué ese blanco puede tener una PSP y tu no? A él se lo han dado, tú lo obtendrás.

Soy consciente de que me escapo del tema, pero en realidad, aquellos que creen en la meritocracia no lo entienden, los meritocratas, no entienden la pobreza humana, y por eso creen en ello. Si explicas esto, creen que justificas una actitud, cuando más bien explicas unas causas, que quieres eliminar. Su premisa de, tanto trabajas, tanto es en este caso no es posible, debido a que para salir de una espiral tienes que trabajar mucho, y la recompensa, es mucho menor. Esta ideologia, no funciona, sin embargo, se hace presente. Tendremos que ponernos serios!

Sarko, et Royal, i el camí de l'esquerra europea

Un servidor observa amb certa ganyota de preocupació la victoria de Sarkozy sobre Royal. Primer; Royal és una dona que m'agrada com a lider europea, amb voluntat de projectar una Europa social i pràctica institucionalment, amb la possibilitat de voler refer la confiança de la societat de l'administració francesa en Europa. La realitat europeista i la seva propia evolució podria haver esdevingut més fàcil amb una Royal, amb un pes diferent, acompanyat de l'Alemania amb responsabilitat europeista independentment del color, amb un Prodi a Italia, i l'amic ZP a les espanyes, i qui sap si amb un autoanomenat ambaixador de Catalunya a Europa, que respon a nom de Maragall. Aquest programa es trenca doncs, amb Sarkozy, personatge amb altes dosis de nacionalisme francés- banal i populista-, que s'ha declarat atlàntic, i amb una visió de relació bilateral amb els EUA que em recorda a l'amic de les copes de vi.

Segon, el propi programa d'Estat i societat que tenia Ségolène Royal , ambiciós i amb clara voluntat de renovació enfront d'un Nicolas Sarkozy amb una política de tall conservador desacomplexat. En realitat, el propi programa electoral de Sarkozy, espanta, i fa positiu qualsevol altre; creació d'un Ministeri d'Immigració i Identitat Nacional, enduriment de les polítiques penitenciaries i d'immigració, flexibilizació de les 35 hores, etc., son un dels exemples que han provocat que en realitat part de vots de Royal hagin estat propiament anti-Sarkozy (Tout Sauf Sarkozy). Retornant al programa de Royal, la candidata defensava un fort model d'Estat de Benestar, sense lligar-lo a un enfrontament amb el model liberal econòmic imperant en la societat europea, sino que reforçant un discurs liberal-progresista, encapçalat per l'economista Thomas Piketty -defensant una incentivació económica via la promoció i investigació-, fet que li ha comportat problemes amb la propia estructura del PS francès, que encara debat si accepta o no l'economia de mercat. Altra de les propostes ha estat la profunda renovació democràtica de la propia administració gala, essent un aspecte clau la prohibició de l'acumulació de càrrecs, que sens dubte haurà estat un altre aspecte que a més d'un dirigent del PS haurà enfadat.

Així doncs, finalment, Sarkozy s'ha imposat amb un 53% front un 47%, amb una participació del 85%. Primer crida l'atenció l'alta participació, sent el sistema francès un sistema electoral de dues voltes per a l'elecció de president, i posteriorment per al parlament. Crec que, la classe política catalana ha de plantejar-se una severa crítica i renovació, ja que gairebé fa vergonya presentar una participació del 57%, i vendre com un èxit quan es supera el 65%, aquesta crítica però, vindrà un altre dia. L'altre aspecte que crida l'atenció, és l'ajustada victoria de Sarkozy, que pot provocar un sistema de cohabitació si Bayrou es decanta per Ségolène Royal en les eleccions de juny, del contrari, esperem que Bayrou pugui moderar i europeitzar el govern de Sarkozy, ja que de fet, a París ja han començat les revoltes, altre cop.

L'ànalisi que en desprenc, és crític doncs. En un Estat de majoria benestant, però amb un greu deficit en polítiques socials, que afecten als suburbis barrials en un problema de manca d'integració socioeconòmica de la societat que hi habita, i una creixent pobresa per manca de vivenda - que van denunciar Les enfants de Don Quichotte- et planteja quin camí pren la societat europea, i quin és el camí que ha de pendre l'esquerra europea? Ségolène Royal, amb el seu propi discurs, ha estat gairebé a punt de derrotar Sarkozy, d'una França lepenitzada, inspirada per un rebuig frontral a la immigració i amb certes dosis de nacionalisme i crítica a l'Europa dels 27. Però aquesta derrota tant ajustada, ha estat fruït de l'apropament de Ségolène a la visió centrista de Bayrou i un sentit de responsabilitat de l'esquerra més tradicional, responsabilitat que potser no es permeten els propis centristes. El problema doncs, més que ideologíc esdevé social, i es que l'estatus benestant, s'acomoda, i permet que la dreta europea s'apropi més al republicanisme dels EUA, i l'esquerra es vegi obligada a renovar-se integrant-se plenament en l'actual sistema econòmic.

*****

Sigueu tendres en el meu primer ánalisi de la política francesa. Lo meu són les titelles, no la política internacional, gràcies :-)

Titelles per a nens

[5ª Escena – Interior del Palau ]

Hung-Sai: Senyor meu, li reclamo un altre cavall, el que se’m va regalar ahir no m’agrada, no em fa cas.
Fung-Ti-Sue: Filla, vas demanar un cavall de pura sang, de cor salvatge.
Hung-Sai: El vull domat.
Fung-Ti-Sue: Així es farà , podràs gaudir d’ell en una setmana, cridaré als millors domadors de Palau.
Hung-Sai: Senyor meu, no ho has entès, el vull domat per demà.
Fung-Ti-Sue: No es possible.
Hung-Sai: PER DEMÀ!
Fung-Ti-Sue: Molt bé, filla meva, així serà, del contrari seran sacrificats domadors i cavall.

[Hung-Sai se’n va]

Fung-Ti-Sue: (a criat) Crida als domadors del Palau.Domador 1: Oh senyor meu, que reclameu els nostre humils serveis, quin es el vostre desig?
Fung-Ti-Sue: El cavall de Hung-Sai. Teniu-lo domat per demà.
Domador 1: Però senyor, no és possible.
Fung-Ti-Sue: En sóc conscient. Demà tindreu el vostre càstig, juntament amb el cavall. Sempre ho podeu redimir, desitjant un miracle.
Domador 1: Senyor, no feu justícia.
Fung-Ti-Sue: Vigileu la vostra llengua si no voleu perdre-la. Jo sóc la justícia. Retirat.
Fung-Ti-Sue: (a criat) Envia els coloms missatgers per a iniciar la recerca del millor cavall, domeu-lo en secret per a Hung-Sai. Per ara, doneu-li el cavall del millor cavaller.

[Entra un príncep quan els domadors entren]

Princep: Senyor meu, vinc de la llunyana Aràbia, per presentar-li els meus respectes a vos, i a Hung-Sai.
Fung-Ti-Sue: Quins respectes presenteu?
Princep: El millor dels arquitectes per a construir el que vos plagui, a compte de les arques del nostre poble, i un palau de camp per a Hung-Sai. El millor dels metges, per a debatre amb els vostres la millor de les medicines. Joies, robes, espècies, i el millor dels nostres aliments per a Hung Sai.
Fung-Ti-Sue: A canvi demaneu?
Princep: La mà de la vostra filla.
Fung-Ti-Sue: Ella decidirà. Hung-Sai.

[Entra Hung-Sai]

Hung-Sai: Demanàveu senyor meu?
Fung-Ti-Sue: Teniu davant vostre Ah-li-Khalim, príncep d’Aràbia, de l’imperi persa, fill de Herges. Emperador d’emperadors. (A Hung-Sai) Os obligaré a acceptar.
Hung-Sai: (Al seu pare) No ho faré. Ah-li-Khalim, podeu donar-me la lluna?
Ah-li-Khalim: Os puc donar el món, així com la construcció de les millors de les torres per a tenir observada la lluna.
Hung-Sai: Meditaré la resposta. Com a prova de bona fe, prometeu que de rebutjar-vos, el vostre imperi deixarà intacte els dominis. De no ser així, os rebutjo immediatament.
Ah-li-Khalim: Ofeneu amb les vostres paraules, però les accepto. Sou intel·ligent dama Hung-Sai

[Hung-Sai marxa]

Ah-li-Khalim: He sentit la seva voluntat, i la vostraFung-Ti-Sue: La meva la teniu clara, però es respectarà la voluntat de Hung-Sai.
Ah-li-Khalim: Quina classe d’imperi voleu fer si deixeu governar-vos per un fill, amb el perjudici de ser dona?
Fung-Ti-Sue: No toleraré que m’insultis al meu palau. Podeu ser fill de Herges, però sou ben mortal.
Ah-li-Khalim: M’amenaceu? Jo, emperador dels mongols i les índies, fill de l’emperador dels imperis. Aviat l’imperi Xinès caurà sota les influencies de Herges. No será per la voluntat pacífica, sinó que arrassaré tot el vostre poble, i vostra filla serà ultratjada, fins el dia de la seva mort.
Fung-Ti-Sue: Meditaré les vostres paraules, i os donaré resposta.
Ah-li-Khalim: No era tan difícil fer-se entendre, oi?

Titelles per a nens

[ 4ª Escena: Un camí envoltat de camps, amb algunes cases ]

Zao Lat: Ha arribat un punt que ja no ens podem ni queixar.
Pagés 1: Jo ni m’he queixat!
Zao Lat: Ni molt bo ni molt dolent deia el Narrador. (al públic) N’és molt de dolent oi?
(S’inicia dialeg amb els nens, Zao Lat pretendrà instaurar un esperit crític al públic, tot dient que les injusticies no se les han de callar, sempre però, amb molt de respecte. Acaba el dialeg, i una noia riu)
Zao Lat: Qui riu?
Noia: Està prohibit riure?
Zao Lat: Mentres no sigui perque dius caganer al senyor... del contrari ja pots anar passejant amb un pagès iletrat que et dona les culpes a tu d’haver-lo fet fora.
Pagés 1: A sobre! Però! Jo l’únic que volia era menjar [plora ]
Zao Lat: Ja, nomès menjar...
Noia: Qui sou?
Zao Lat: Jo sóc Zao Lat, i ell és en Gripau Babau?
Gripau Babau: Eh?
Zao Lat: I vos?
Noia: Xiu Li
Gripau Babau: Ara per què vol que xiuli?
Xiu Li: No, el meu nom es Xiu Li
Zao Lat: Oh, es com aquell que es deia A Xus
Gripau Babau: Jesus!
Zao Lat: No, A xus!
Gripau Babau: Jesús!
Zao Lat: No, A xus!
Gripau Babau: Coi, si que t’has arrefredat
Zao Lat: NO!
Xiu Li: Porteu junts molta estona?
Gripau Babau i Zao Lat: MASSA!

Narrador: Si ve no es soportaven, eren inseparables. Tot i així, Zao Lat, tenia més saviesa que en Gripau Babau, i a part, no estava tant per festes. Això va semblar agradarli a Xiu Li, que ràpidament s’hi va enamorar i aviat van tenir un fill, que amb el temps es va anar fent gran.

Grup de nens: (canten) Marxem de l’escola que fa pudor de cola. El mestre no té butaca, perque hi hem fet caca. Però el mestre està enfadat, perque s’ha pixat el gat.
Grup de nens: JAJAJAJA
Nen 1: Que divertida és l’escola
Nen 2: Tu rai, que sempre jugues i no fas cas
Nen 1: Oh, fes-ho tu
Nen 2: El meu pare em va dir que si jugava sempre ara, després pasaria gana
Nen 1: Tonteries, els grans son dolents, com ells no es diverteixen...
Nen 2: El meu pare es diverteix, i es perque va saber anar a l’escola! T’han explicat mai el conte de la Cigala i la Formiga?
Nen 1: No..

Titelles per a nens

[Vet aquí, en el món dels insectes, que és el mateix que el nostre, però tot molt més gran, hi havia una comunitat de Cigales i una de formigues, i les cigales son aquells insectes que a l’estiu sempre canten, i les formigues aquells insectes que sempre treballen. Però, com que uns feien sempre disbauxa, i els altres sempre treballaven, les dues comunitats estaven molt enfrentades. Les cigales es reien, i es reien, i utilitzaven a les formigues com a camp de diversió. Les formigues callaven, i nomès treballaven. Però hi havia una cigala, i una formiga, que no hi estaven d’acord. La cigala va voler convencer de que s’havia de treballar més, per al futur hivern, i la formiga, va voler convencer de que s’havien de divertir més, ja que potser en un futur no sabrien divertir-se. Totes dues, la cigala i la formiga, van ser expulsats de la comunitat, i la sort, per a les dues, va ser que es van trobar. Van tenir moltes coses per dir-se, i posar-se d’acord, i durant l’estiu, apartades, van fer feina, i van saber divertir-se.

Va ser aleshores, quan va arribar l’hivern. Les cigales, que sempre reien i cantaven, es van quedar que ja no sabien d’on treure el menjar, i ja no podien ni riure ni cantar. Passaven molt de fred, i molta gana, i miraven de reull a les formigues, que tenien menjar i casa. Les cigales, al final, van anar a veure a les formigues, però aquestes, van negar-lis entrar, i els hi van dir de manera molt dura, que si abans cantaven, i ara tenien fred, que ballesin. Amb el temps, les cigales van caure pel fred i la gana, i poques van sobreviure. Les formigues però, tenien casa amb escalfor, i menjar en abundancia, i era un moment per a descansar, però elles, no s’enrecordaven de com divertir-se, de fet, no s’enrecordaven, perquè mai ho havien fet! Quan una persona no es diverteix, enseguida els hi entra el mal humor, i sempre estan enfadats, oi? Doncs això els hi va passar a la formiga, i un dia, es van reunir totes, i es van posar de tant mal humor discutint entre elles, que no es van donar compte que un dels tunels del seu refugi, portava dies enfontsantse pel pes de la neu, fins que els hi va caure tot a sobre, i poques van sobreviure.

Les poques formigues i cigales que van sobreviure, es van reunir, per separat, per a saber que fer. Va ser quan es van recordar, que havien fet a una cigala i a una formiga fora, que defensaven una manera d’actuar que haguès salvat a les dues comunitats. Sentint-se culpables, van buscarles, i les van trobar, en una casa confortable, amb abundant aliment, i cantant i ballant. Les cigales i les formigues van sentir enveja, i van preguntar per entrar. Com que tant la cigala com la formiga, estaven ben contentes, no van guardar cap rencor, i així, es van fer els caps de les seves comunitats, i van saber sobreviure durant molts i molts anys , sabent jugar, riure, i treballar. ]

Nen 2: Però també una cosa, mai t’has d’oblidar de somniar, el meu pare, Zao Lat, sempre m’ho diu. Que si somnio, i volo amb el meu estel, mentres aprengui i em diverteixi, algún dia arribaré a volar tant alt com l’estel...