Promises (II) Repsol, i la impunitat d'una transnacional

En l'article anterior, alabava la dinàmica en que ha entrat l’ACCD de mà d’en David Minoves, precisament per què una de les premisses en que s’ha basat la renovació íntegra d’aquest òrgan administratiu ha estat el respecte al desenvolupament i als models de sostenibilitat de les comunitats, països o Estats amb els que poden treballar. Frank Westerman, ho denunciava un dia en una Contra de La Vanguardia:

- ¿Dejó de trabajar como cooperante? - Sí, ¿qué iba a enseñarles yo a los amayra sobre el cultivo de la patata cuando ellos fueron los primeros en cultivarla hace 6.000 años? Me di cuenta de que más allá de las buenas intenciones estaba totalmente fuera de lugar. En realidad, se trataba del mismo colonialismo de siempre pero disfrazado de cooperación.

Aquesta denuncia -tot i que se'm pugui girar en contra-, ja ens desvela quina és la línia general de la cooperació, especialment la dels ens administratius en respecte als països en subdesenvolupament. Remarco subdesenvolupament, per què la paraula amaga més del que diu. L’evangelització del occidentalisme, són decisions que ha de comportar en l’autodeterminació de cada poble, i no les imposicions que s’estan efectuant des de l’historia del primer colonialisme, per al propi benefici de la pròpia metròpoli que l’imposava. El problema, ja radica, quan l’intervencionisme s’ha perpetuat, no de manera administrativa, però especialment de manera econòmica en els dies d’avui. Ha resultat de tal grau en alguns casos, que és font del conflicte en part dels desastres humanitaris, promoguts per les continues guerres, i de l’inestabilitat social i administrativa. Per no perdrem en discussions, remarco que quan parlo de culpabilitat, no la vull establir al model econòmic –aquest debat l’estendré quan tingui més coneixement -, sinó que a l’intromissió que fan transnacionals i Estats en l’evangelització del sistema occidental, que no ha respectat mai l’autodeterminació i ha imposat en molts cops Estats titelles, i la impunitat que tenen les grans transnacionals que poden fer front a Estats jurídicament, així com tenir més influencia social i inclús, militar, eliminant validesa a les tesis de Max Webber.

Treballant en una entitat social, i sense ànim de lucre, em dono compte de quin és el principal defecte que tenim, la dependència. Això, ens provoca, que les nostres denuncies, no puguin ser prou clares, o necessitem de filtrar-les, i és per això, que contínuament una de les nostres activitats és poder autoabastir-nos i no dependre econòmicament de ningú. Això però, és pràcticament impossible. En un món globalitzat, on les transnacionals poden tenir de total inpunitat jurídica, i en un món on existeixen els lobbys i les presions, els marcadors quan s'enfronta una potent ONG amb una transnacional, comencen a favor del monstre econòmic, a no ser, que hi hagi bocanades d'aire fresc, com ha estat Hugo Chavez a Venezuela, o el recent Evo Morales a Bolivia, que ha aturat d'arrel l'abús de Repsol (altre vídeo més contundent).

Un dels casos d'inferioritat, és el d'Intermón-Oxfam, on s'enfronta amb Repsol-YPF, amb un dels majors escàndols que surten de casa nostra, de la mà de l'empresa que presideix Antoni Brufau. La deslegitimitat amb la que tracten les terres, l'impossibilitat de negociació, comporta a que sigui ara, nostra, la responsabilitat de denunciar el colonialisme econòmic que surt de les nostres terres. *

Com apunt personal, més d'un cop, s'ha dit a l'esquerra independentista, que no sabem mirar més enllà de nosaltres mateixos. És fals, precisament, perque som una ideologia que pateix una continua falta de respecte, sabem que és que faltin al respecte de les persones, i sabent que no podem exercir el dret d'autodeterminació, sabem que és quan un altre poble no pot exercir el seu dret a l'autodeterminació. Sigui social, nacional o econòmica.

*Aquests dos articles, a part de per exposar una posició crítica i de denuncia en la situació que es viu en els països del tercer món, també ha estat per a conscienciar, que independenment de quin sigui el grau d'implicació, sempre podem ajudar. Així que tots a denunciar. Si t'has llegit tot l'article, tens temps a fer-ho xD.

Promises (I)

Era un dels besons qui més et desanimava en el final de Promises, un Daniel Solan que afirmava, que tot i la problemàtica que coneixia de primera mà que viuen els nens palestins, i el conflicte d'orient mitjà, preferia fer front als seus problemes. Problemes d'adolescència; era el que més el preocupava. Ningú el jutjava, excepte la desilusió de Faraj, que necessitava aferrisadament creure en una amistat que li signifiques trobar la seva propia pau.

Ningú el jutja, perque la humanitat està condemnada a fer un eix que giri en ella mateixa, com si la condició de trobar-nos en el planeta blau ens afectés. Són els nostres problemes i el nostre entorn la prioritat, i ens solem establir en un patró de pensament que ens fa pensar que per la resta, poc hi podem fer. Això, ens provoca oblit, i potser una mala consciència, quan les noticies ens recorden les guerres que es viuen en l'Àfrica subsahariana, així com les epidèmies i la gana. La desestabilització i pobresa de l'Amèrica central i del sur, la pobresa de l'India, i en part, la pobresa de masses persones anònimes, que nomès ens fan pensar en elles poques vegades a l'any. Cal dir, que molts són els que demostren una sensibilitat, però el problema està en la lamentació, la teorització, i la no actuació directa vers la indirecta que sol ser molt més extesa. En exemple, pregunteu-vos, que os provoca més indignació, o tristesa directa, que el Barça perdi la lliga, o un dels tants atemptats que es viuen a Irak? No cal fer saltar els colors a ningú, és lògic, que tothom visqui el seu micromón, per la senzilla raó, de que és el primer que ens afecta i ens arriba. Però extenent-nos, ens indigna molt més la situació del golf persic, que no pas el que 24 o 25 jugadors de calça curta facin i desfacin*.

El fet de treballar amb una entitat social que s'enfoca en la societat d'un barri i en el 4t món, i coneixent de primera mà la capacitat d'actuació de l'administració pública, especialment l'Ajuntament de Barcelona per competències d'actuació més directa, em va fer desestimar la opció de creure en la política. Sensació imbuïda per la inutilitat mostrada per la Casa Gran. Aquesta inoperativat flagrant, per la manca de formació, sensibilització i vocació, em mostrava molt més partidari de confiar en ong's com Metges Sense Fronteres, o Intermón-Oxfam -capaços de denunciar i fer front a les grans transnacionals- que la meva pròpia militància en un partit polític per a transformar l'entorn.

Va ser conèixer persones -indirectament- com l'Anna Simó, demostrant sensibilitat, vocació i capacitat, superant les barreres que ens imposa el viure en el nostre micromón, i sobretot, superant el judici de la meva mare -prou experta en aquests termes- en positiu, que em va portar a confiar en ERC. També conèixer a en David Minoves, va ser una de les raóns que m'ha permés estar més orgullós de les JERC, ja que realment, és una organització juvenil que té discurs i capacitat i persones per a transformar la societat. Ho demostra que en Minoves, s'ha format en les JERC, en l'esquerra independentista, i varies de les persones que treballen o han treballat en l'ACCD són de les JERC.

El gir que ha donat l'ACCD a mans del nou govern, ha estat necessari, renovador, i efectiu. L'augment constant de pressupost, apropantse any rere any a la xifra del 0'7% de l'ONU, la recerca de la viabilitat i efectivitat en els projectes de desenvolupament i cooperació, el treball en enfocat en formació -sanitaria, educativa, enginyeria hidràulica...- més que en l'almoïna (donar diners i aliments), la capacitat de mediació en els conflictes de l'àfrica sub-sahariana, amb capacitat de formar estructura d'Estat en Estats desestructurats, i el que és més important, el respecte a que cada cultura, té el seu propi model de sostenibilitat i a ensenyar a tenir les demandes bàsiques cobertes i el respecte al seu model de vida. El fet de que, es treballi amb un ideari similar al conjunt de les ONG's més potents, permet, que dins dels Estats on s'ha treballat, es valori a Catalunya com un dels països més efectius dins de l'intent de transformació social , en contraposició del colonialisme econòmic que vertebren altres Estats, a interessos de les seves propies transnacionals.

És poc a poc, com l'esquerra independentista demostrarà, i perquè no dir-ho, en mà de les JERC, que no existeix en la nostra ideologia una perspectiva catalanocentrista, sino que sabem com actuar per a que un país que s'alliberi nacionalment, pugui esdevenir referent en la transformació de les societats que no estan alliberades socialment.


*Reconec que no ho tinc tant clar, el Barça, és el Barça!**
**Perdoneu que frivolitzi sobre el tema i ho espatlli així, part del meu humor és així.

Cuentos de hadas

Escribir es volar en sueños. Cuando te acuerdas. Cuando puedes- Cuando funciona. Es así de fácil.

- Neil Gaiman-

No somos pocos los que admiramos a los espejos, por la magia que procesan pues no son pocos los ilusionistas que con ellos consiguen hacernos creer en ella. Fue Gaiman quien me transmitió así la pasión por dichos objetos, maravillosos, como describe, y que parece que digan la verdad, que nos devuelvan el reflejo de la vida; pero que uno puesto en la posición adecuada, mentirá tan convicentemente que lo creerás. Y así compara, cuentos con espejos.

Quién escribe es exhibicionista de sus vidas, pero muchos se cuidan de que la realidad se deforme, como un espejo de feria, o como los espejos de un ilusionista, muestre otra perspectiva, o simplemente, sea un espejo fiel, pero aun así, un correcto reflejo, y no una realidad. O hay quien vuela en sueños, y escribe historias, cuentos de hadas. Fantasias. Fantasias, que recuerdas, que funcionan, y que por más distorsionada, siempre hay una parte de realidad, y es que si los cuentos son espejos, una verdad es reflejada.

Chesterton dijo que los cuentos de hadas son más que verídicos, no porque nos digan que los dragones existen, sino porque nos dicen que a los dragones se los puede vencer.

Y así se regirá y se ha regido el ideario del blog. No busco la originalidad, sino mi expresión, ni busco convencer, sino hacerme entender. Se escribiran historias, todas con su fantasia, todas con su verdad, y su mentida, y así ha sido, y siempre será así, porque cuando escribes, también sueñas. y las porciones de tus sueños pueden modificar la realidad. Ni siquiera cuando hablo de mi, hay verdad, y es que la única realidad, y en el único momento que habrá un espejo a hacer crecer y plano, lo sabreis, puesto que no será ninguna historia.