Lluna de Barcelona

Contes del Senyor del Lotus Blanc

2007-08-24T21:18:00.000+03:00

Expliquen, antigues frases orientals, que; els grans iluminats, en públic, tenen una aparença poc cridanera, i gairebé candorosa. Qui sap, si aquesta frase, pot definir al nostre protagonista, frase, que avui en dia, molts pocs poden dir que hi pertanyen. Alegria infantil, humilitat, llarga sinceritat, provoca subestimar, a una persona que ha crescut sota l'ombra de ser un oceà de sabiesa.

Com a conte, és la historia de qui creu en la humanitat, que enten la condició humana com qui anhela la felicitat i evitar les angunies del patiment, qui enten la nostra mortalitat, i qui ha captat el que és viure. Qui creu en que aquests elements en comú de la humanitat, faran, que tard, o d'hora, descobreixi que de tots un és familia.

En les nostres terres, ens desconcerta, que la historia, es pugui repetir, generació rere generació. Reting Rinpoche, anomenat regent provisional, tenia en ment i en destinació, fer repetir la historia que a nosaltres tant ens sorpren, i ens desperta la incredulitat. Ell, però, en resta convençut, així com els seus. El convenciment, la perseverancia, demostra la voluntad de cerca, que s'inicià en el llacsagrat de Lhamoi-Lhatso, prop del monasteri de Chokhogyal, a cent cinquanta quilometres al sur de Lhasa. És en aquest llac, on aquell qui pregunta, pot veure els elements del seu passat, de les vides anteriors, i de les cerques a realitzar, i és, on Retin Rinpoche, sabia veure, escoltar, i sentir el llac. Ah, Ka, i Ma. S'apareixien al llac quan el nostre cercador hi va preguntar. Terrats daurats en un verd de jade d'un monasteri, i una granja de máo blau turquesa, va ser la següent visió.

I es guardà silenci en la visió, que no simplement va tenir el responsable, sino que també el seu sèquit.

Com els tres sabis d'orient feren en el seu dia, cercaren les imatges que van veure. Elements secundaris dins de la seva ciència, sorprenents dins de la nostra. Diuen que va ser la mirada de qui va morir, a qui ara cercaven, que els va guiar, cap a on seria el seu pròxim moviment. Era a l'est, i era a l'est, on trobaren, el monestir de la visió, a Kumbun. No van trigar gaire, en trobar, massa a prop per a ser una casualitat, la granja de blau turquesa. Sense mostrar euforia, ni sorpresa -estava previst-, els qui emulaven els tres mags d'orient, intercanviaren les seves robes, quedantse el regent provisional del govern de Lhasa, amb un talismà, la filacteria de qui en el seu moment, els senyalà el camí cap a on el trobarien ara.

Lhamo Thöndup, nen de dos anys, els reconeix, no sense abans, reclamar seu el talismà, la filacteria. Rinpoche, promet al nen, el rosari, si sap qui és. Pel nen es fàcil. Feia res, els hi va senyalar on naixeria, feia res, els havia instruit. El lama de Sera. No simplement el reconeix a ell, sino que als dos forasters que l'acompanyen. No hi ha sorpreses, tot està previst, però altres previsions s'han de complir. Rosaris, negres, grocs, i dos molins d'oració. Per a cada parell, n'hi ha un d'autentic, i un de fals. El nen els sap escollir. Però hi ha un moment, quan trobo dos bastons de viatge, que dubta. Quin era, pensa el nostre protagonista. Escull un altre cop, bé. Sabia que un li agradava més. L'altre, també era seu.

Els tres forastes, sense sorpresa, ni euforia, assinteixen. Saben que Ah, representa Estimat, que Ka, aludeix al monateri de Kumbum, i que Ma, es on qui els va indicar que el trobarien al est, morí. El monasteri Karma Polpai Dorje.

Va ser així, com, Tenzin Gyatzo, Kundun, XIV Dalai Lama, puja al tro de Lhasa. Dia que el van nombrar, senyor del lotus blanc, joia que satisfà tots els desitjos, alhaja vitoriosa, mestre incomparable.

Momo, contes per a nens i grans

2007-08-22T20:43:00.000+03:00

"Jo només vull contar histories, és l'únic que m'interesa. Sota la literatura pesa, des de fa trenta o quaranta anys, la prohibició de narrar grans histories", afirmava Michael Ende a una entrevista atorgada a un periodista alemany (Josef Beuys) a l'any 1985.

Ende, refugiat en una familia d'artistes del surrealisme, bohemis de l'Alemanya decadent i pre-nazi dels 20, crescut en l'Alemanya que patí el nazisme, per a viure tot seguit una contraresposta colpida amb un fort realisme, va fer front al que era la por a la fantasia. En uns anys durs de postguerra, on les autoritats espantades o horroritzades, i amb fort sentiment de culpabilitat, primaven la educació dels valors amb una posició privilegiada del realisme; intelectuals que deien que podia explicar millor els valors socials i polítics era la radiografia de la realitat, Michael Ende, va plantar-se, no sense pagar abans el preu de l'exili, a Roma per a fer creure que la fantasia, existeix.

Explicava, que va ser Chesterton, qui deia que els contes de fades no son realistes per que diguin que els dracs existeixen, sino perque ens diuen que se'ls pot vencer. És Neil Gaiman, succesor de Lewis Carroll, qui creu en la màgia i l'ilusionisme de la literatura, i que com tota màgia, i ilusionisme, tot es basa en el reflex de la realitat. No és menys, la historia de Momo, que l'escriptor alemany va realitzar a Roma, en el seu exili, i destrossar l'Alemanya realista cautivant a petits i grans, demostrant a les editores, que la fantasia triomfaria sobre la rigidesa.

Momo, nena anterior a Bastian de la Historia Interminable, en l'imaginari d'Ende, ens explica com la seva senzillesa, pot vencer a la complexitat. La virtud d'escoltar, la puresa, la simplicitat de les paraules, i entendre els problemes i enfocar tots els problemes amb que es troba des de l'origen i arrel, son els seus trets essencials. Momo ens ensenya a viure, ens mostra com estimar, i com creure en la fantasia sense perdre la realitat. Ens ensenyar a tenir color, en un món gris. Momo té la capacitat, de donar lliçons severes als adults, i a enfrentar els nens a crèixer en valors, i sobretot, no perdre'ls quan es fan grans.

No content amb la facilitat, el llibre ens endinsa en un món real i fantàstic, on sembla que l'escriptor es presenta a si mateix com Gigi, narrador d'histories. Fantàstic pels contes que es viuen en l'interior de la pròpia historia, fantàstic per Hora i Casiopea, per les flors del temps, pels homes grisos, i per les histories de passat, present i futur, que s'ha d'enfrontar la nostra petita protagonista. No content amb la facilitat, i la fantasia, a més a més, l'alemany ens dona una lliçó cabdal a traves de Momo, mostrant-nos que la vida, és la d'un propi, les coses que li fan viure, sentir, i ser, i ens fa entendre que és el temps, el que ens fa gaudir la nostra pròpia vida. En un model social, que perdut el camí de la persona, Ende ja ens va avisar ara fa 30 anys. La llàstima, que pocs han llegit l'historia de Momo, pocs li han fet cas, i pocs s'enrecorden si ho han fet, perquè precisament, la crítica més dura se l'endú la humanitat, per la seva deshumanitat, per l'alimentació d'un consumisme exagerat que creix en la pròpia societat, on existeix un individualisme mal entès, en complement amb una unitat mal entesa, de grans conceptes socials que ens imposen que és la nostra vida i que és el que hem d'escollir. Mentres Momo, ens ensenya a decidir que és el que a nosaltres, ens fa viure, i a través de la fantasia, ens demostra quin és el camí que hem de pendre.

Ende, ha demostrat, un cop més, que la fantasia, guanya a la realitat, a l'hora d'ensenyar-nos, la pròpia realitat. Qui diu que la màgia no existeix? La màgia està quan saps viure.

2007-08-22T01:52:00.000+03:00

Choose Life. Choose a job.
Choose a Career. Choose a family.
Choose a fucking big television,
choose washing machines, cars,
compac disc players and
electrical tin openers.
Choose good healt, low
cholesterol, an dental insurance.
Choose fixed rate mortgage
payments. Choose a starter home.
Choose your friends. Choose leisurewear and
matching luggage. Choose
a three piece suite on hire
purchase in a range of fucking
fabrics. Choose DIY and wondering who the
fuck you ar on a Sunday morning.
Choose sitting on that couch watching
mind-numbing, spirit crushing
game shows, stuffing fucking
junk food into your mouth.
Choose rotting away at the
end of it al, pishing your
last in a miserable home,
nothing more than an embarrassment
to the selfish, fucked up brats
you spawned to replace yourself.

Choose your future.
Choose life

A través del Espejo

2007-08-21T12:08:00.001+03:00

<<--Quiero decir --dijo ella--, que uno no puede evitar hacerse mayor.
-- Quizá uno no pueda --dijo Humpty Dumtpy--, pero dos sí.
Con la ayuda adecuada, podrías haberte quedado en los siete años.>>

--Lewis Carrol, A Través del Espejo

Més que mai, em sento el teu germà.

Terres

2007-08-14T20:17:00.000+03:00

Despertes, per una llum suau daurada que t'acaricia. Somrius, no hi ha res que valoris més que un despertar natural, acompanyat d'un descans que necessitaves. Avances, descalç, mentres et vesteixes. Acaricies la porta de fusta, que fa un grinyol que fins i tot notes agradable, i camines saborejant el mas que t'ha acollit. Mas històric, que ha viscut moltes miseries, d'antics pagesos que encara parlen baix quan es refereixen a l'amo, i obeixen devotament. Surts, i t'envaeix una sensació d'olors i silenci al que mai t'acabes d'acostumar, per la riquesa que hi trobes. Ahir eren estrelles, avui és una fresca rosada que embelleix el paisatge viu de la comarca pre-pirinènca. Has de marxar, i notes una punxada de nostalgia, quan ni tant sols has marxat.

Recordes viatges a l'Escala, al litoral de l'Empordà, com els has gaudit de petit, o inclús amb el que ha estat la teva parella. No la trobes a faltar a ellà, tot i que si els moments de l'Escala, més aviat encisat per la bellesa marítima de la costa del nord. Però et lamentes. No hi has viscut prou. Caps de setmana, lleugeres escapades, que mai t'han permés conèixer els pobles de la teva terra, i la seva gent. Lamentes la teva carència, coneixer històries és el que més t'agrada, i saborejar-les i viure-les, el que més et revitalitza. Reflexiones, no has saborejat res.

No hi tornes, t'encisa el mediterrani, però mai has rebutjat els pirineus. El seu silenci, la vitalitat de la seva frescor, els seus rius, les seves nits de cel estrellat i iluminació lunar. Cinc destins, i el sobre ha triat la Garrotxa, els volcans d'Olot, tot passant per Sant Joan de les Abadesses. Poble alçat sobre un pont, de la vall que genera el riu Ter; crescut sota un monestir a ordre de Guifré el Pilós. A través de passatges ombrívols gaudeixes les seves fonts, i et perds per carrers estrets que amaguen el secret a veus del Comte Arnau. I et perds definitivament sentint les veus d'un vent gironí, fent camins de senyors, pagesos, vilatans, i trens. Passant per Olot a Besalú, canviant el cavall per un vehicle de pedalades. Volcans, fagedes, aiguamolls i estanys, fins a fer en un poble, aixecat per un pont romànic, sobre un riu, el Fluvià, que t'ensenya que estàs en una ciutat medieval, que es la vila comtal.

I ja fet, descobreixes el mas, perdut per les terres que anteriorment, tingueren un amo, que no fos la meva propia experiència.

La victòria dels descastats

2007-08-06T23:32:00.000+03:00

MSF i Intermón Oxfam, mantenien un pols juntament amb el Govern Indi, per a mantenir la posibilitat de tenir els medicaments genèrics, pel seu baix cost i la possibilitat d'abastir medicaments que poden salvar la vida de molts, d'una manera barata. Qui els obstaculitzava, Novartis, presentant un recurs a la llei de patents que permetia mantenir els medicaments genèrics que produeix l'India, pel fet de que Novartis no treuria benefici de la seva innovació.

El preu de cost dels medicaments per a un tractament del VIH, segons la propia Novartis, costen 130€ per persona. Aquest tractament aquí, ens costa a nosaltres 10.000 € per persona. Cost, que ens sufraga bona part la Seguretat Social, per sort.

Algú s'hauria de plantejar fins a quin punt, paguem innovació, o enriquiment de la propia multinacional farmaceutica. En tot cas, una noticia sense precedents, positiva per als descastats, i es que, ha estat, una victoria per ells.

Nota: Redactat a desenvolupar

Promises (II) Repsol, i la impunitat d'una transnacional

2007-07-30T18:17:00.000+03:00

En l'article anterior, alabava la dinàmica en que ha entrat l’ACCD de mà d’en David Minoves, precisament per què una de les premisses en que s’ha basat la renovació íntegra d’aquest òrgan administratiu ha estat el respecte al desenvolupament i als models de sostenibilitat de les comunitats, països o Estats amb els que poden treballar. Frank Westerman, ho denunciava un dia en una Contra de La Vanguardia:

- ¿Dejó de trabajar como cooperante? - Sí, ¿qué iba a enseñarles yo a los amayra sobre el cultivo de la patata cuando ellos fueron los primeros en cultivarla hace 6.000 años? Me di cuenta de que más allá de las buenas intenciones estaba totalmente fuera de lugar. En realidad, se trataba del mismo colonialismo de siempre pero disfrazado de cooperación.

Aquesta denuncia -tot i que se'm pugui girar en contra-, ja ens desvela quina és la línia general de la cooperació, especialment la dels ens administratius en respecte als països en subdesenvolupament. Remarco subdesenvolupament, per què la paraula amaga més del que diu. L’evangelització del occidentalisme, són decisions que ha de comportar en l’autodeterminació de cada poble, i no les imposicions que s’estan efectuant des de l’historia del primer colonialisme, per al propi benefici de la pròpia metròpoli que l’imposava. El problema, ja radica, quan l’intervencionisme s’ha perpetuat, no de manera administrativa, però especialment de manera econòmica en els dies d’avui. Ha resultat de tal grau en alguns casos, que és font del conflicte en part dels desastres humanitaris, promoguts per les continues guerres, i de l’inestabilitat social i administrativa. Per no perdrem en discussions, remarco que quan parlo de culpabilitat, no la vull establir al model econòmic –aquest debat l’estendré quan tingui més coneixement -, sinó que a l’intromissió que fan transnacionals i Estats en l’evangelització del sistema occidental, que no ha respectat mai l’autodeterminació i ha imposat en molts cops Estats titelles, i la impunitat que tenen les grans transnacionals que poden fer front a Estats jurídicament, així com tenir més influencia social i inclús, militar, eliminant validesa a les tesis de Max Webber.

Treballant en una entitat social, i sense ànim de lucre, em dono compte de quin és el principal defecte que tenim, la dependència. Això, ens provoca, que les nostres denuncies, no puguin ser prou clares, o necessitem de filtrar-les, i és per això, que contínuament una de les nostres activitats és poder autoabastir-nos i no dependre econòmicament de ningú. Això però, és pràcticament impossible. En un món globalitzat, on les transnacionals poden tenir de total inpunitat jurídica, i en un món on existeixen els lobbys i les presions, els marcadors quan s'enfronta una potent ONG amb una transnacional, comencen a favor del monstre econòmic, a no ser, que hi hagi bocanades d'aire fresc, com ha estat Hugo Chavez a Venezuela, o el recent Evo Morales a Bolivia, que ha aturat d'arrel l'abús de Repsol (altre vídeo més contundent).

Un dels casos d'inferioritat, és el d'Intermón-Oxfam, on s'enfronta amb Repsol-YPF, amb un dels majors escàndols que surten de casa nostra, de la mà de l'empresa que presideix Antoni Brufau. La deslegitimitat amb la que tracten les terres, l'impossibilitat de negociació, comporta a que sigui ara, nostra, la responsabilitat de denunciar el colonialisme econòmic que surt de les nostres terres. *

Com apunt personal, més d'un cop, s'ha dit a l'esquerra independentista, que no sabem mirar més enllà de nosaltres mateixos. És fals, precisament, perque som una ideologia que pateix una continua falta de respecte, sabem que és que faltin al respecte de les persones, i sabent que no podem exercir el dret d'autodeterminació, sabem que és quan un altre poble no pot exercir el seu dret a l'autodeterminació. Sigui social, nacional o econòmica.

*Aquests dos articles, a part de per exposar una posició crítica i de denuncia en la situació que es viu en els països del tercer món, també ha estat per a conscienciar, que independenment de quin sigui el grau d'implicació, sempre podem ajudar. Així que tots a denunciar. Si t'has llegit tot l'article, tens temps a fer-ho xD.

Promises (I)

2007-07-28T11:10:00.000+03:00

Era un dels besons qui més et desanimava en el final de Promises, un Daniel Solan que afirmava, que tot i la problemàtica que coneixia de primera mà que viuen els nens palestins, i el conflicte d'orient mitjà, preferia fer front als seus problemes. Problemes d'adolescència; era el que més el preocupava. Ningú el jutjava, excepte la desilusió de Faraj, que necessitava aferrisadament creure en una amistat que li signifiques trobar la seva propia pau.

Ningú el jutja, perque la humanitat està condemnada a fer un eix que giri en ella mateixa, com si la condició de trobar-nos en el planeta blau ens afectés. Són els nostres problemes i el nostre entorn la prioritat, i ens solem establir en un patró de pensament que ens fa pensar que per la resta, poc hi podem fer. Això, ens provoca oblit, i potser una mala consciència, quan les noticies ens recorden les guerres que es viuen en l'Àfrica subsahariana, així com les epidèmies i la gana. La desestabilització i pobresa de l'Amèrica central i del sur, la pobresa de l'India, i en part, la pobresa de masses persones anònimes, que nomès ens fan pensar en elles poques vegades a l'any. Cal dir, que molts són els que demostren una sensibilitat, però el problema està en la lamentació, la teorització, i la no actuació directa vers la indirecta que sol ser molt més extesa. En exemple, pregunteu-vos, que os provoca més indignació, o tristesa directa, que el Barça perdi la lliga, o un dels tants atemptats que es viuen a Irak? No cal fer saltar els colors a ningú, és lògic, que tothom visqui el seu micromón, per la senzilla raó, de que és el primer que ens afecta i ens arriba. Però extenent-nos, ens indigna molt més la situació del golf persic, que no pas el que 24 o 25 jugadors de calça curta facin i desfacin*.

El fet de treballar amb una entitat social que s'enfoca en la societat d'un barri i en el 4t món, i coneixent de primera mà la capacitat d'actuació de l'administració pública, especialment l'Ajuntament de Barcelona per competències d'actuació més directa, em va fer desestimar la opció de creure en la política. Sensació imbuïda per la inutilitat mostrada per la Casa Gran. Aquesta inoperativat flagrant, per la manca de formació, sensibilització i vocació, em mostrava molt més partidari de confiar en ong's com Metges Sense Fronteres, o Intermón-Oxfam -capaços de denunciar i fer front a les grans transnacionals- que la meva pròpia militància en un partit polític per a transformar l'entorn.

Va ser conèixer persones -indirectament- com l'Anna Simó, demostrant sensibilitat, vocació i capacitat, superant les barreres que ens imposa el viure en el nostre micromón, i sobretot, superant el judici de la meva mare -prou experta en aquests termes- en positiu, que em va portar a confiar en ERC. També conèixer a en David Minoves, va ser una de les raóns que m'ha permés estar més orgullós de les JERC, ja que realment, és una organització juvenil que té discurs i capacitat i persones per a transformar la societat. Ho demostra que en Minoves, s'ha format en les JERC, en l'esquerra independentista, i varies de les persones que treballen o han treballat en l'ACCD són de les JERC.

El gir que ha donat l'ACCD a mans del nou govern, ha estat necessari, renovador, i efectiu. L'augment constant de pressupost, apropantse any rere any a la xifra del 0'7% de l'ONU, la recerca de la viabilitat i efectivitat en els projectes de desenvolupament i cooperació, el treball en enfocat en formació -sanitaria, educativa, enginyeria hidràulica...- més que en l'almoïna (donar diners i aliments), la capacitat de mediació en els conflictes de l'àfrica sub-sahariana, amb capacitat de formar estructura d'Estat en Estats desestructurats, i el que és més important, el respecte a que cada cultura, té el seu propi model de sostenibilitat i a ensenyar a tenir les demandes bàsiques cobertes i el respecte al seu model de vida. El fet de que, es treballi amb un ideari similar al conjunt de les ONG's més potents, permet, que dins dels Estats on s'ha treballat, es valori a Catalunya com un dels països més efectius dins de l'intent de transformació social , en contraposició del colonialisme econòmic que vertebren altres Estats, a interessos de les seves propies transnacionals.

És poc a poc, com l'esquerra independentista demostrarà, i perquè no dir-ho, en mà de les JERC, que no existeix en la nostra ideologia una perspectiva catalanocentrista, sino que sabem com actuar per a que un país que s'alliberi nacionalment, pugui esdevenir referent en la transformació de les societats que no estan alliberades socialment.

*Reconec que no ho tinc tant clar, el Barça, és el Barça!**
**Perdoneu que frivolitzi sobre el tema i ho espatlli així, part del meu humor és així.

Cuentos de hadas

2007-07-09T01:46:00.000+03:00

Escribir es volar en sueños. Cuando te acuerdas. Cuando puedes- Cuando funciona. Es así de fácil.

- Neil Gaiman-

No somos pocos los que admiramos a los espejos, por la magia que procesan pues no son pocos los ilusionistas que con ellos consiguen hacernos creer en ella. Fue Gaiman quien me transmitió así la pasión por dichos objetos, maravillosos, como describe, y que parece que digan la verdad, que nos devuelvan el reflejo de la vida; pero que uno puesto en la posición adecuada, mentirá tan convicentemente que lo creerás. Y así compara, cuentos con espejos.

Quién escribe es exhibicionista de sus vidas, pero muchos se cuidan de que la realidad se deforme, como un espejo de feria, o como los espejos de un ilusionista, muestre otra perspectiva, o simplemente, sea un espejo fiel, pero aun así, un correcto reflejo, y no una realidad. O hay quien vuela en sueños, y escribe historias, cuentos de hadas. Fantasias. Fantasias, que recuerdas, que funcionan, y que por más distorsionada, siempre hay una parte de realidad, y es que si los cuentos son espejos, una verdad es reflejada.

Chesterton dijo que los cuentos de hadas son más que verídicos, no porque nos digan que los dragones existen, sino porque nos dicen que a los dragones se los puede vencer.

Y así se regirá y se ha regido el ideario del blog. No busco la originalidad, sino mi expresión, ni busco convencer, sino hacerme entender. Se escribiran historias, todas con su fantasia, todas con su verdad, y su mentida, y así ha sido, y siempre será así, porque cuando escribes, también sueñas. y las porciones de tus sueños pueden modificar la realidad. Ni siquiera cuando hablo de mi, hay verdad, y es que la única realidad, y en el único momento que habrá un espejo a hacer crecer y plano, lo sabreis, puesto que no será ninguna historia.

Aux armes citoyens

2007-05-29T11:19:00.000+03:00

Recuerdo cuando vivia con Patricia y Rafa, juntamente con nuestras madres hermanas, Mari Carmen, y Teresa, a Poblenou. Era nuestra pequeña casa de Poblenou, de la calle Pujades con Selva de Mar. Era una casa de tres pisos, donde abajo habia una oficina continua a un local, que sirvió para que la Fundación ARED se hiciera grande. Los dos siguientes pisos, fue el primero para que nosotros vivieramos, con un gran salón que nos permitia hacer grandes reuniones familiares. Arriba estaba mi cuarto preferido, era un simple cuarto, grande, y desordenado por la ropa, apuntes y objetos de mi primo. Era un cuarto que daba con una gran terraza, y donde yo jugaba a basquet. Fue también donde a traves de espejos, descubrí como Patricia fumaba, y como cogí mi primer disgusto por la actitud de ella. También fue donde empecé a conocerla, pues todo y que su madre y hermano ya llevaban antes tiempo, ella llegó en el último año que estuvimos en esa casa.

Tuvimos que irnos, no eramos propietarios, era una casa de alquiler, y el propietario nos avisó de que dicha casa, como gran parte de Poblenou, estava afectado por el 22@. Uno, y a pesar de ser más bien enano, ya observaba la gran transformación que tenia el entorno, la gran Manchester Catalana, se estaba transformando a golpe talonario, en un sinfin de viviendas, y transformaciones urbanísticas. Más tarde, empezó el 22@, el Forum, Diagonal Mar, y los grandes hoteles. Nos mudamos a Camp de l'Arpa (del Clot), atrás dejaba esa Manchester Catalana con mar, de poligonos industriales salados, de barrios associativos, arraigados, como el centro de Poblenou. Me gustaba.

No sólo tuvimos que marchar nosotros, también tuvo que marchar ARED. Lógicamente, se compensaria a los propietarios, no a los inquilinos. Más tarde, ARED, volvería a Sant Martí, a Marina, sin embargo, no fue mucho tiempo después, que yo volviera a la zona donde se encontraba la casa de Poblenou, ni siquiera hace un año. Recuerdo salir siempre del metro de Selva de Mar, e ir para casa cuando viviamos allí, conocia bien la zona. La última vez que salí, me perdí. Grandes complejos urbanísticos, oficinas en obras, nuevos edificios de viviendas, y varios parques de cemento me envolvieron. Nunca me había sentido tan pequeño, y perdido en lo que antaño fue mi barrio, y me di cuenta de cuanto había cambiado.

Me quedó cierto regusto amargo, de saber, que en parte, yo formaba parte de toda esta transformación. Uno se pregunta, ¿no es compatible el progreso económico, tecnológico y la modernización respetando el entorno? El gran problema que quizás denuncio, también se debe a la proliferación de viviendas, que descuidaron que era el Poblenou.

Me comentó una buena amiga, también de Sant Martí, cual habia sido la posición de ERC en el 22@ y que había hecho para evitar la transformación del distrito. La que tiene el Ayuntamiento, fue mi contestación. Si las personas que creemos en otra manera de hacer las cosas, os damos confianza, y luego no respondeis, que debemos hacer ahora?. Obtuve por respuesta.

Que han fet? 25,209 vots en blanc, el 4% dels vots. Una abstenció del 51%. Barcelona ha estat sempre una ciutat d'esquerres, per això, Trias es feia dir socialdemocrata, tot i la marca CiU, i ha pogut frenar la fugida de vots i crèixer, i l'Albertito, també ha pogut mantenir el seu electorat. Les esquerres han sigut els que han tingut una gran fugida. Es plantejaran que la gran Barcelona, confeccionada per competir en les grans pasarel·les amb les grans ciutats, amaga, com totes, una anorexia social?

Judy A,. D., histories de bruixes

2007-05-14T00:32:00.000+03:00

San Francisco, a les seves esquenes. Saboreja tard, sota llum de la lluna plena, la balada de la mar blava mentres deixa corre sota el moviment del vent, la fina sorra de la badia, observant estirada el cel poc estelat d'una ciutat fundada per una de les constants febres d'or de la humanitat.

Ella es Judy Alice Delia, filla del diable diuen, nena de tretze anys, pero amb una brillantor especial en els seus ulls turquesa que fan entendre més vida. Els ulls, reflex d'ànima, tenen avui una forta intensitat, fet que permet tot i en foscor s'endevini bé els colors, que es troben en contrast amb el seu cabell de fosc viu, acompanyat simplement per un manyoc blanc penetrant. Sospita, d'herència. Fa tretze anys va nèixer, fa tretze anys va morir la seva mare, amb tretze anys i nou mesos. Mai ha pogut celebrar un aniversari, i menys, ara. Vidre líquid cau del ulls resseguint el seu rostre, perfecte, harmoniós i preciós, de pell competint en palidesa amb la llum llunar. Blancor que la trenca uns carnosos, però fins i de boca petita, llabis d'intens vermell, que oculta amb color de pintallabis negre. L'entreté maquillar-se, i li agrada. Li agraden les màscares, li agrada resaltar els seus ulls, realitzant una petita sanefa, que decora segons vol el seu dia.

Sempre ha estat així. Des de que va neixer sense cap benedicció, que ella es va fer senyora del seu destí i la seva propia benedicció. Va ser fa quatre anys, que es va trobar a aquella dona, en un banc alimentant els coloms. Vella de carrer, supervivent d'hiverns, li va semblar extranyament familiar, i Judy, es posà al seu costat, tot observant com alimentava el que ella anomenava els seus coloms. La dona li explicà una historia.

" Era momento de decandencia en el viejo continente, el hambre absorbia la gran nación europea, y se encontraba en clara controversia con la prosperidad del nuevo mundo. Muchos fueron los europeos que se fueron, y muchos los que aquí llegaron. La historia que cuento es una historia de amor, traición, espíritus, magia, sueños y destinos, pero una historia contada por uno de los que llegaron. Un joven italiano, llegó de Nueva York, motivado por esa fiebre del oro que tanto impulsó esta ciudad. Delia era su apellido, y el bisabuelo de tu bisabuelo dicen que es, pero ahora callad y guardad la sorpresa para luego, puesto esta historia os incumbe, demasiado para que no presteis la atención necesaria. Virgilio Delia, sufrió de fiebre de oro, pero no pecó, sin embargo, si que pecó por osar amar. Se encontraba con otros semejantes, explotando una mina de la árida Arizona, cuando fueron atacados por unos navajos. Virgilio, desatandose de la codicia, huyó sin querer cargar el oro ganado. No siguieron su ejemplo sus compañeros y allí se quedaron, caidos y sin vida. Escapó de los navajos, ero el desierto es experto en torturas y delirios, y Virgilio, sin guia, ni agua, acabó derrumbado, maldiciendo al destino en un delirio de locura, deseando morir ahogado o por la flecha de un navajo. Despertó en una cueva fresca, que hubiera helado sus huesos de no ser por encontrarse cubierto por mantas indias y dormido bajo pieles. Allí había una joven, hermosa, de tez morena, de ojos turquesa, y rostro harmonioso. El tiempo guareció la fiebre de Virgilio, cambiandola por una fiebre de amor, y le enseñó la lengua de los navajos, que tan bien hizo a nuestros veteranos militares. Pero Virgilio era preso, preso del destino, pues nuestra protagonista no podia huir del poblado, y no podia así guiar al italiano por la desconocida Arizona. ·El amor consumó a los dos jovenes, que les otorgo felicidad, en la cárcel de su sino, pero la maldición de los Delia no habia hecho nada más que empezar, cuando uno de los simientes del europeo romano concebió los óvulos de vuestra antepasada navaja. El vientre de la joven no se podria esconder a medida que pasaran las lunas, y tendria que dar a nacer a la primera maldita de la progenie de los Delia. Fue la situación de esta manera, que la Gemela del Agua, así era su nombre en nuestra lengua, pidió auxilio a su hermano, el Gemelo del Fuego. Chamán de la tribu, y voz autorizada para proteger a su hermana, su gemela. Pero la perversa fortuna a veces es aciaga, y quisieron los dioses y las estrellas que el Gemelo del Fuego amara a su hermana, con demencia puesto que era amor imposible de concedirse, puesto que él era fuego y ella agua, y era su gemela."

Es el amor y las familias todo lo que mueven estos mundos, así murió Morfeo por matar a su hijo. La venganza, las maldiciones y la magia. Fuego, no podia matar a su hermana, pero si condenarla. No queria que la familia de los chamanes más antigua de los navajos perdiera el prestigio, y la comendó a errar y a huir a otras tierras, antes de que la luna se escondiera y amaneceria para vergüenza de Padre Tierra, y su orgulloso pueblo. Así condenó la hija de Agua y Virgilio, a que cuando pudiera concibir por primera vez, seria violada por un usurpador del mundo de los espíritus (hombres pálidos), y a morir cuando diera a luz. Así como toda su progenie. Hija, tu estás condenada, pero eres la séptima en ser condenada, y siete han sido ya ultrajadas. Los números estan de tu favor, y el dia de tu condena, brillará la luna intensamente, puesto que estará en su plenitud. Me envian, me hablan, y dicen por mi boca las Parcas, dueñas del hilo del destino, diosas de la venganza familiar, las hecates, las benévolas, diosas poderosas. Puesto que a ellas les era fiel Agua, y a ellas les suplicó amparo, y las tres respondieron, que sería la séptima nacida tras la maldición, quien romperia la maldición y consumaria toda venganza, dando paz a todas las almas de las siete condenadas, pero que ella misma tendría que ser quien rompiera con su sino. Solo una advertencia me han dejado decir, empezarás por quien dice ser tu padre adoptivo, el diablo italiano de San Francisco, entregado a los Genoveses de Nueva York, pues es tu padre real, que en vergüenza a ti jamás explicará que violó y condenó a tu madre."

Tots els coloms alçaren de cop el vol, Judy es punxà amb la rosa que sostenia entre mans, i la deixà caure inconscientment, mentrés queien petites gotes de sang que banyaven resaltant el color vermell dels pètals. Hettie ja no hi era, així era el seu nom, no recordava que ningú se li haguès dit, però Judy n'estava segura. No era el seu problema ara saber a sant de que ho sabia, sino canviar amb el seu destí.

Recorda els seus passos decidits cap a la Blibioteca Federal, com la bibliotecaria li va preguntar que faria una nena de 9 anys, amb llibres de quiromància i tarotòlogia. Com ella respongué que ja no era cap nena. Com es cremà les mans en una planxa, eliminant tota linia, i com tornà a forjar el seu destí, creant les linies al seu gust. Com va tirar les cartes del Tarot, tot desitjan la figura de la mort, del canvi, i com sorti com ella havia demanat. Dama de la seva vida, despertada, Judy A. D., li quedava un altre capítol pendent.

Però les histories, no s'expliquen totes de cop.

Entender la pobreza social

2007-05-08T20:50:00.000+03:00

Ultimamente, me ha dado por aficionarme a escribir mis reflexiones en este blog, a parte de que uno puede estructurar y dar forma a su concepto, puede debatir y darse cuenta de sus errores. Tampoco soy muy dado a escribir sobre aquello en que lo veo más difuso, pero creo, que hay momentos en los que empezar, fue así el ejemplo del post sobre la victoria de Sarkozy. En esto de los blogs, también lees a otros, que conocen y pueden hablar de conceptos que a ti se te escapan, y uno de los artículos que más me han gustado, ha sido el de un blog que leo regularmente, De Bat a Bat, donde habla de la Meritocracia. No nos engañemos, este era un concepto el cual uno ya sabe que existe, pero que cierto enemigo ya tenga nombre, es un buen paso.

La meritocracia parte del valor que se le da al esfuerzo y al trabajo, conceptos reales, y ciertamente, necesarios, no siendo para nada enemigos, el problema de la meritocracia, es que no entiende la pobreza social. En un caso que entiendo de primera mano, expondré un caso de pobreza social. El por qué puede nacer un Latin King, de manera simple, y breve.

Eres de Colombia, ves la violencia, la vives, quizás no en tu carne, pero seguro que algun conocido ya ha sido agujereado. Pierdes el respeto lentamente hacia la violencia y la muerte, puesto que la haces propia.
Tu padre, o madre, se va de Colombia, te quedas con tus abuelos. Las remesas te hacen vivir mucho mejor, como un rey en esa Colombia pobre, pasas de tener poco a tener bastante.
Te reclaman para ir a vivir a Barcelona, y vas. Un mundo totalmente diferente, que no entiendes, pero que por la educación, el propio gueto en el que vives, te da igual no entenderlo. Vives con tus normas y tus conceptos, no te han enseñado a ponerte en la piel del otro. Pero hay un problema, aquí no eres el rey.
Tus padres estan en doble jornada, apenas los ves, quizás vivas con otras dos familias, siendo muchos en casa, te obligas a estar en la calle. En la calle te encuentras con otros semejantes, te entienden, y por primera vez tienes la sensación de tener una familia. Hay un cabecilla, para ti es tu hermano mayor, y te enseña a sobrevivir en la calle.
Ves como con la violencia, en una sociedad que no te hace rey, empiezas a serlo. No te importa intimidar, en tu país lo vivias cada dia, no te importa la violencia, no eres consciente de que la sociedad donde estás ha evolucionado humanamente.
Por qué ese blanco puede tener una PSP y tu no? A él se lo han dado, tú lo obtendrás.

Soy consciente de que me escapo del tema, pero en realidad, aquellos que creen en la meritocracia no lo entienden, los meritocratas, no entienden la pobreza humana, y por eso creen en ello. Si explicas esto, creen que justificas una actitud, cuando más bien explicas unas causas, que quieres eliminar. Su premisa de, tanto trabajas, tanto es en este caso no es posible, debido a que para salir de una espiral tienes que trabajar mucho, y la recompensa, es mucho menor. Esta ideologia, no funciona, sin embargo, se hace presente. Tendremos que ponernos serios!

Sarko, et Royal, i el camí de l'esquerra europea

2007-05-07T00:38:00.000+03:00

Un servidor observa amb certa ganyota de preocupació la victoria de Sarkozy sobre Royal. Primer; Royal és una dona que m'agrada com a lider europea, amb voluntat de projectar una Europa social i pràctica institucionalment, amb la possibilitat de voler refer la confiança de la societat de l'administració francesa en Europa. La realitat europeista i la seva propia evolució podria haver esdevingut més fàcil amb una Royal, amb un pes diferent, acompanyat de l'Alemania amb responsabilitat europeista independentment del color, amb un Prodi a Italia, i l'amic ZP a les espanyes, i qui sap si amb un autoanomenat ambaixador de Catalunya a Europa, que respon a nom de Maragall. Aquest programa es trenca doncs, amb Sarkozy, personatge amb altes dosis de nacionalisme francés- banal i populista-, que s'ha declarat atlàntic, i amb una visió de relació bilateral amb els EUA que em recorda a l'amic de les copes de vi.

Segon, el propi programa d'Estat i societat que tenia Ségolène Royal , ambiciós i amb clara voluntat de renovació enfront d'un Nicolas Sarkozy amb una política de tall conservador desacomplexat. En realitat, el propi programa electoral de Sarkozy, espanta, i fa positiu qualsevol altre; creació d'un Ministeri d'Immigració i Identitat Nacional, enduriment de les polítiques penitenciaries i d'immigració, flexibilizació de les 35 hores, etc., son un dels exemples que han provocat que en realitat part de vots de Royal hagin estat propiament anti-Sarkozy (Tout Sauf Sarkozy). Retornant al programa de Royal, la candidata defensava un fort model d'Estat de Benestar, sense lligar-lo a un enfrontament amb el model liberal econòmic imperant en la societat europea, sino que reforçant un discurs liberal-progresista, encapçalat per l'economista Thomas Piketty -defensant una incentivació económica via la promoció i investigació-, fet que li ha comportat problemes amb la propia estructura del PS francès, que encara debat si accepta o no l'economia de mercat. Altra de les propostes ha estat la profunda renovació democràtica de la propia administració gala, essent un aspecte clau la prohibició de l'acumulació de càrrecs, que sens dubte haurà estat un altre aspecte que a més d'un dirigent del PS haurà enfadat.

Així doncs, finalment, Sarkozy s'ha imposat amb un 53% front un 47%, amb una participació del 85%. Primer crida l'atenció l'alta participació, sent el sistema francès un sistema electoral de dues voltes per a l'elecció de president, i posteriorment per al parlament. Crec que, la classe política catalana ha de plantejar-se una severa crítica i renovació, ja que gairebé fa vergonya presentar una participació del 57%, i vendre com un èxit quan es supera el 65%, aquesta crítica però, vindrà un altre dia. L'altre aspecte que crida l'atenció, és l'ajustada victoria de Sarkozy, que pot provocar un sistema de cohabitació si Bayrou es decanta per Ségolène Royal en les eleccions de juny, del contrari, esperem que Bayrou pugui moderar i europeitzar el govern de Sarkozy, ja que de fet, a París ja han començat les revoltes, altre cop.

L'ànalisi que en desprenc, és crític doncs. En un Estat de majoria benestant, però amb un greu deficit en polítiques socials, que afecten als suburbis barrials en un problema de manca d'integració socioeconòmica de la societat que hi habita, i una creixent pobresa per manca de vivenda - que van denunciar Les enfants de Don Quichotte- et planteja quin camí pren la societat europea, i quin és el camí que ha de pendre l'esquerra europea? Ségolène Royal, amb el seu propi discurs, ha estat gairebé a punt de derrotar Sarkozy, d'una França lepenitzada, inspirada per un rebuig frontral a la immigració i amb certes dosis de nacionalisme i crítica a l'Europa dels 27. Però aquesta derrota tant ajustada, ha estat fruït de l'apropament de Ségolène a la visió centrista de Bayrou i un sentit de responsabilitat de l'esquerra més tradicional, responsabilitat que potser no es permeten els propis centristes. El problema doncs, més que ideologíc esdevé social, i es que l'estatus benestant, s'acomoda, i permet que la dreta europea s'apropi més al republicanisme dels EUA, i l'esquerra es vegi obligada a renovar-se integrant-se plenament en l'actual sistema econòmic.

*****

Sigueu tendres en el meu primer ánalisi de la política francesa. Lo meu són les titelles, no la política internacional, gràcies :-)

Titelles per a nens

2007-05-03T20:32:00.000+03:00

[5ª Escena – Interior del Palau ]

Hung-Sai: Senyor meu, li reclamo un altre cavall, el que se’m va regalar ahir no m’agrada, no em fa cas.
Fung-Ti-Sue: Filla, vas demanar un cavall de pura sang, de cor salvatge.
Hung-Sai: El vull domat.
Fung-Ti-Sue: Així es farà , podràs gaudir d’ell en una setmana, cridaré als millors domadors de Palau.
Hung-Sai: Senyor meu, no ho has entès, el vull domat per demà.
Fung-Ti-Sue: No es possible.
Hung-Sai: PER DEMÀ!
Fung-Ti-Sue: Molt bé, filla meva, així serà, del contrari seran sacrificats domadors i cavall.

[Hung-Sai se’n va]

Fung-Ti-Sue: (a criat) Crida als domadors del Palau.Domador 1: Oh senyor meu, que reclameu els nostre humils serveis, quin es el vostre desig?
Fung-Ti-Sue: El cavall de Hung-Sai. Teniu-lo domat per demà.
Domador 1: Però senyor, no és possible.
Fung-Ti-Sue: En sóc conscient. Demà tindreu el vostre càstig, juntament amb el cavall. Sempre ho podeu redimir, desitjant un miracle.
Domador 1: Senyor, no feu justícia.
Fung-Ti-Sue: Vigileu la vostra llengua si no voleu perdre-la. Jo sóc la justícia. Retirat.
Fung-Ti-Sue: (a criat) Envia els coloms missatgers per a iniciar la recerca del millor cavall, domeu-lo en secret per a Hung-Sai. Per ara, doneu-li el cavall del millor cavaller.

[Entra un príncep quan els domadors entren]

Princep: Senyor meu, vinc de la llunyana Aràbia, per presentar-li els meus respectes a vos, i a Hung-Sai.
Fung-Ti-Sue: Quins respectes presenteu?
Princep: El millor dels arquitectes per a construir el que vos plagui, a compte de les arques del nostre poble, i un palau de camp per a Hung-Sai. El millor dels metges, per a debatre amb els vostres la millor de les medicines. Joies, robes, espècies, i el millor dels nostres aliments per a Hung Sai.
Fung-Ti-Sue: A canvi demaneu?
Princep: La mà de la vostra filla.
Fung-Ti-Sue: Ella decidirà. Hung-Sai.

[Entra Hung-Sai]

Hung-Sai: Demanàveu senyor meu?
Fung-Ti-Sue: Teniu davant vostre Ah-li-Khalim, príncep d’Aràbia, de l’imperi persa, fill de Herges. Emperador d’emperadors. (A Hung-Sai) Os obligaré a acceptar.
Hung-Sai: (Al seu pare) No ho faré. Ah-li-Khalim, podeu donar-me la lluna?
Ah-li-Khalim: Os puc donar el món, així com la construcció de les millors de les torres per a tenir observada la lluna.
Hung-Sai: Meditaré la resposta. Com a prova de bona fe, prometeu que de rebutjar-vos, el vostre imperi deixarà intacte els dominis. De no ser així, os rebutjo immediatament.
Ah-li-Khalim: Ofeneu amb les vostres paraules, però les accepto. Sou intel·ligent dama Hung-Sai

[Hung-Sai marxa]

Ah-li-Khalim: He sentit la seva voluntat, i la vostraFung-Ti-Sue: La meva la teniu clara, però es respectarà la voluntat de Hung-Sai.
Ah-li-Khalim: Quina classe d’imperi voleu fer si deixeu governar-vos per un fill, amb el perjudici de ser dona?
Fung-Ti-Sue: No toleraré que m’insultis al meu palau. Podeu ser fill de Herges, però sou ben mortal.
Ah-li-Khalim: M’amenaceu? Jo, emperador dels mongols i les índies, fill de l’emperador dels imperis. Aviat l’imperi Xinès caurà sota les influencies de Herges. No será per la voluntat pacífica, sinó que arrassaré tot el vostre poble, i vostra filla serà ultratjada, fins el dia de la seva mort.
Fung-Ti-Sue: Meditaré les vostres paraules, i os donaré resposta.
Ah-li-Khalim: No era tan difícil fer-se entendre, oi?

Titelles per a nens

2007-05-02T17:26:00.000+03:00

[ 4ª Escena: Un camí envoltat de camps, amb algunes cases ]

Zao Lat: Ha arribat un punt que ja no ens podem ni queixar.
Pagés 1: Jo ni m’he queixat!
Zao Lat: Ni molt bo ni molt dolent deia el Narrador. (al públic) N’és molt de dolent oi?
(S’inicia dialeg amb els nens, Zao Lat pretendrà instaurar un esperit crític al públic, tot dient que les injusticies no se les han de callar, sempre però, amb molt de respecte. Acaba el dialeg, i una noia riu)
Zao Lat: Qui riu?
Noia: Està prohibit riure?
Zao Lat: Mentres no sigui perque dius caganer al senyor... del contrari ja pots anar passejant amb un pagès iletrat que et dona les culpes a tu d’haver-lo fet fora.
Pagés 1: A sobre! Però! Jo l’únic que volia era menjar [plora ]
Zao Lat: Ja, nomès menjar...
Noia: Qui sou?
Zao Lat: Jo sóc Zao Lat, i ell és en Gripau Babau?
Gripau Babau: Eh?
Zao Lat: I vos?
Noia: Xiu Li
Gripau Babau: Ara per què vol que xiuli?
Xiu Li: No, el meu nom es Xiu Li
Zao Lat: Oh, es com aquell que es deia A Xus
Gripau Babau: Jesus!
Zao Lat: No, A xus!
Gripau Babau: Jesús!
Zao Lat: No, A xus!
Gripau Babau: Coi, si que t’has arrefredat
Zao Lat: NO!
Xiu Li: Porteu junts molta estona?
Gripau Babau i Zao Lat: MASSA!

Narrador: Si ve no es soportaven, eren inseparables. Tot i així, Zao Lat, tenia més saviesa que en Gripau Babau, i a part, no estava tant per festes. Això va semblar agradarli a Xiu Li, que ràpidament s’hi va enamorar i aviat van tenir un fill, que amb el temps es va anar fent gran.

Grup de nens: (canten) Marxem de l’escola que fa pudor de cola. El mestre no té butaca, perque hi hem fet caca. Però el mestre està enfadat, perque s’ha pixat el gat.
Grup de nens: JAJAJAJA
Nen 1: Que divertida és l’escola
Nen 2: Tu rai, que sempre jugues i no fas cas
Nen 1: Oh, fes-ho tu
Nen 2: El meu pare em va dir que si jugava sempre ara, després pasaria gana
Nen 1: Tonteries, els grans son dolents, com ells no es diverteixen...
Nen 2: El meu pare es diverteix, i es perque va saber anar a l’escola! T’han explicat mai el conte de la Cigala i la Formiga?
Nen 1: No..

Titelles per a nens

2007-05-02T17:21:00.000+03:00

[Vet aquí, en el món dels insectes, que és el mateix que el nostre, però tot molt més gran, hi havia una comunitat de Cigales i una de formigues, i les cigales son aquells insectes que a l’estiu sempre canten, i les formigues aquells insectes que sempre treballen. Però, com que uns feien sempre disbauxa, i els altres sempre treballaven, les dues comunitats estaven molt enfrentades. Les cigales es reien, i es reien, i utilitzaven a les formigues com a camp de diversió. Les formigues callaven, i nomès treballaven. Però hi havia una cigala, i una formiga, que no hi estaven d’acord. La cigala va voler convencer de que s’havia de treballar més, per al futur hivern, i la formiga, va voler convencer de que s’havien de divertir més, ja que potser en un futur no sabrien divertir-se. Totes dues, la cigala i la formiga, van ser expulsats de la comunitat, i la sort, per a les dues, va ser que es van trobar. Van tenir moltes coses per dir-se, i posar-se d’acord, i durant l’estiu, apartades, van fer feina, i van saber divertir-se.

Va ser aleshores, quan va arribar l’hivern. Les cigales, que sempre reien i cantaven, es van quedar que ja no sabien d’on treure el menjar, i ja no podien ni riure ni cantar. Passaven molt de fred, i molta gana, i miraven de reull a les formigues, que tenien menjar i casa. Les cigales, al final, van anar a veure a les formigues, però aquestes, van negar-lis entrar, i els hi van dir de manera molt dura, que si abans cantaven, i ara tenien fred, que ballesin. Amb el temps, les cigales van caure pel fred i la gana, i poques van sobreviure. Les formigues però, tenien casa amb escalfor, i menjar en abundancia, i era un moment per a descansar, però elles, no s’enrecordaven de com divertir-se, de fet, no s’enrecordaven, perquè mai ho havien fet! Quan una persona no es diverteix, enseguida els hi entra el mal humor, i sempre estan enfadats, oi? Doncs això els hi va passar a la formiga, i un dia, es van reunir totes, i es van posar de tant mal humor discutint entre elles, que no es van donar compte que un dels tunels del seu refugi, portava dies enfontsantse pel pes de la neu, fins que els hi va caure tot a sobre, i poques van sobreviure.

Les poques formigues i cigales que van sobreviure, es van reunir, per separat, per a saber que fer. Va ser quan es van recordar, que havien fet a una cigala i a una formiga fora, que defensaven una manera d’actuar que haguès salvat a les dues comunitats. Sentint-se culpables, van buscarles, i les van trobar, en una casa confortable, amb abundant aliment, i cantant i ballant. Les cigales i les formigues van sentir enveja, i van preguntar per entrar. Com que tant la cigala com la formiga, estaven ben contentes, no van guardar cap rencor, i així, es van fer els caps de les seves comunitats, i van saber sobreviure durant molts i molts anys , sabent jugar, riure, i treballar. ]

Nen 2: Però també una cosa, mai t’has d’oblidar de somniar, el meu pare, Zao Lat, sempre m’ho diu. Que si somnio, i volo amb el meu estel, mentres aprengui i em diverteixi, algún dia arribaré a volar tant alt com l’estel...

De placeres...

2007-04-28T22:33:00.000+03:00

Le alcanzan el rostro unos finos, perezosos, lentos y naturales rayos de luz, subiendo a medida que el dia agita las ensoñadas vidas de la ciudad. El despertar natural le calma, se siente descansado, claro y despejado. Una suave sonrisa se forma en la comisura de los labios, acompañados por una respiración suave y tranquila. Sigue la calma y percibe suavemente su despertar, la brisa en piel agita el sueño que le produjo su herida.

El armario, está abierto el tiempo suficiente para coger una ropa ligera y elegante, que carga camino al baño. Ropa que cuelga en la parte trasera de la puerta del baño, mientras la acompaña dejandola bien cerrada. Enciende el reproductor, Sunday Morning, Lou Reed, siempre acertando, siempre simbiotico. Sonrie y se mira en el espejo, mientras se guiña a si mismo. Con tiempo se desnuda, y da paso al agua mientras entra al interior de la ducha. Cae el agua como lluvia natural, le agita la piel y cierra los ojos. Vuelve a soñar.

No es consciente del tiempo que ha pasado, y ni siquiera es consciente de la hora. Son dos placeres que se permite, el agua y el tiempo, rompiendo con su propia rectitud. Vestido ya, camina descalzo notando el frio, no le molesta. Vuelve a su habitación, retirando las suaves cortinas de lino, y abriendo la ventana. Un escalofrio lo recorre, recordando que a pesar de que el sol se haya destapado, sigue calando el frio de la semana anterior, semana de lluvia, como se pedia, como tenia que ser.

Suena ahora una batukada, Mundu Berria, de Betagarri, canción de sueños y esperanza, le anima. Le ha acompañado cuando el corazón de sus ánimos dejaba de bombear, el ritmo le agolpaba y lo despertaba. Recibia energia de rabia, y enfrentaba las adversidades, quizás mayores que él, pero con orgullo. Ese orgullo suyo, viejo, castellano, noble y valiente. Orgullo heredado. Se acaba, sonrie, puede volver a mirar el dia y escoge Ojos de Brujo, Techari. Música de esa Catalunya suya, mestiza, evolucionada, heredada del barrio donde ha crecido, mezcla de culturas de pueblos. Y mientras, se permite su último placer, hojea, una vez más la Balada de la mar salada, Corto Maltés. Ese heroe romantico, marinero, viejo y sabio pirata capitán.

Titelles per a nens, amb registre

2007-04-25T17:41:00.000+03:00

[3ª Escena: Decorat interior del Palau ]

Fung-Ti-Sué: Que hi feu?!
Zao Lat: Els nostres respectes, honorable senyor, hem vingut a felicitar i respectar a la nova nascuda.
Fung-Ti-Sué: Com sabeu que era aquí present?
Zao Lat: Oh, bé… hi ha un cartell que ho notifica…
Fung-Ti-Sué: Os rieu de mi?
Zao Lat: No res més lluny de la realitat. Vull dir, no.
Pagès 1: Ay ay ay, que s’ha embarbussat, jo no entenc perque vaig amb aquest pótol.
Fung-Ti-Sué: Veniu a insultar-me a casa meva o sou convidats? Com a convidats feume entrega del vostre regal per a Hung Sai.
Zao Lat: No podem.
Fung-Ti-sué: Com?!
Zao Lat: La seva retribució com a senyor cap als pagesos no ens permet fer regals, seria un sacrifici molt dur.
Fung-Ti-Sué: Soldats, emporteuvos a aquest pagés, i exilieulo de la nostra terra.
Pagès 1: A casa, tindria que haver-me quedat a casa. Jo i la festa amb … A mi també?

************************

Aprofitant que ha passat Sant Jordi...

Titelles per a nens, amb registre

2007-04-19T18:29:00.000+03:00

[2ª Escena Putxinelis]- Decorat: El pati d’un Palau xinès.- Comparteixen escena soldats i pagesos

Narrador: Així que va néixer Hung-Sai, la filla d’aquell senyor, caganer per uns, cent vegades estimat cent vegades adorat, pel cent vegades pilota...

Pagès 1: Eh!
Narrador: Aquest mateix.

Soldat 1: Qui ha dit que el senyor es un caganer?
Narrador: Secret professional, els nens ho sabràn.
Pages 2: Calleu Calleu!
Pagès 1: Amb mi no has tingut aquest secret
Narrador: Amb el segon tampoc, els dos em caieu malament. I calleu ho os trec de l’obra.
Pagès 1: Tu ets el narrador, no el qui escriu.
Narrador: Vols seguir temptant la sort? Oi que no? Seguim doncs.

Narrador: (carraspeig) Perdoneu. El Gran Terratinent, estava tant content que va fer una festa de xarau i disbauxa per a tots els xinesos i xineses que pertanyen a les seves terres. Va ser tant gran la festa, que el Palau més gran de Xina va posar en manifest els problemes que tindrien els xinesos en endavant. Tot i així, tots van gaudir de l’abundant menjar, els abundants espectacles, i els focs artificials, amb dracs, i aquelles coses que tant agraden als xinesos, com especialment els bastonets i el menjar xinés.
Pagès 2: Doncs no la veig.

Pagès 1: Home, ara serà petita.
Pagès 2: ...
Pagès 1: No pretendràs que es passegi per aquí, amb tanta gent aprofitada!
Pages 2: Tu per a que has vingut?
Pagès 1: Per el menjar, el xarau i la disbauxa. Es a dir, la festa i la diversió. Focs, dones, menjar i sake.
Pagès 2: A vegades penso que em caldria ser més simple (al públic) Sort que se llegir i no ho sóc tant de simple. (al pagés 1) Ja tindràs temps per això, vine!

Narrador: En aquella época, no tothom podia apendre a llegir, i era gairebé un luxe de molts pocs, però el pagès Zao Lat [ Pagès 2: Mani? ] de petit havia rebut la instrucció d’un monjo, que anyorat de tenir fills, va acollir en el seu temple d’oració al petit Zao Lat. També, va instaurar-li un esperit crític que per la descuidadesa del propi pagès, tants problemes li va portar. Zao Lat, s’havia adonat de que existia un cartell que indicava l’accés a uns determinats convidats. Aprofitant que havien vingut vestits de papallona, ja sabeu, aquells tratges que es posen els que volen anar elegants, però en molts colors i sanefes, i amb el gorret xinés, va voler provar sort.
Soldat 1: Qui va? No es pot passar.
Pages 2: Aquí és on es troba la 100 vegades maca, del 100 vegades adorable senyor, Hung Sai? Soldat 1: Si senyor, es convidat?
Pagès 2: Pensa que del contrari m’hi haguès passat?

Soldat 1: Aquest últim m’està complicant, que faig? El deixo passar? Si és poderós i l’ofenc, carregarà contra mi, si el deixo passar i no és convidat, carregaran contra mi? (als nens)[Si els nens responen de deixar passar, passen, del contrari, el Soldat 1, respon: Oh, em voleu enganyar, ara ho entenc. Passeu Passeu. ]

*****************

Tot i que ara estigui mostrant el conte, aquest no es troba realment acabat, i es presentarà en primera activitat sense una forta revisió, i estructuració i detall. Reconeixent que és el primer cop que em trobo escribint unes titelles, i que no conec cap projecte d'aquestes característiques, la revisió la realitzaré quan hagi vist guions de titellaries! Digo yo.

Irreverència

2007-04-17T15:05:00.001+03:00

Germans... no ploreu per mi, no us estimo gens.

Parla Joan Bandarra, noble de Mataró, per convicció i per cardar, altra cosa no podria fer si no, excepte de beure i maleir als cortesans que apoyaren als Borbons i tot allò que soni a sagrat en la nova Espanya que a ell rebutja. Maleït de mena, marquès de Chocoardiente i donat a l'alcohol a falta de poder jugar amb algun cony de meuca, escriu, en un dels millors blocs que podeu trobar que retractin la situació viscuda per a aquells que varen patir les vergonyes dels Borbons.

Aquell qui vulgui seguir els escrits d'un donat al poc respecte i a la dificil admiració, recomano que segueixi les desaventures de Joan Bandarra. No desestimeu les vostres lectures, feu cas a donar-li una ullada, que fins i tot del home més irreverent podeu apendre que va passar en la Espanya que es va encunyar amb els Borbons.

Sobreviurà la bilis i el fetge del marquès de Chocoardiente a Madrid?

Titelles per a nens, amb registre.

2007-04-16T19:03:00.000+03:00

Narrador: Aquesta és una historia de fa tants anys, que ni les avies dels vostres avis, no havien nascut, i encara havien de passar molts i molts anys per a que els avis, de les avies, dels vostres avis existissin. Imagineu-vos si fa de temps, que a Xina encara eren poca gent, i els xinesos encara no havien de quedar-se a viure a diversos indrets del món. Era en aquells temps que a Xina hi vivia un terratinent, ric, molt i molt ric, que tenia la meitat dels camps d’arrós de tot l’imperi, i la meitat dels xinesos treballaven per a ell. Es deia Fung-Ti-Suè, i era un home, ni molt bo, ni molt dolent, ni molt vell, ni molt jove, ni molt savi, ni molt ignorant.

[1ª Escena Putxinelis]- Decorat: Un paisatge amb camps d’arrós, montanyes de manera llunyana.

Un parell de putxinelis de pagesos

Pagès 1: Has sentit les últimes?
Pagès 2: Alegrarà o entristirà?
Pagès 1: Ens beneficiarà.
Pagès 2: Sorpren-me
Pagès 1: La teva esquena podrà descansar, anem al Palau del Senyor.

Pagès 2: ...
Pagès 1: Fung-Ti-Suè, cent vegades respectable i cent vegades estimat, ha tingut una filla.
Pagès 2: A sant de què?
Pagès 1: Ay, no se, jo no decideixo les rutes de les Cigonyes i els nens que porten!
Pagìes 2: No qüestiono la cigonya, dic a sant de que anem a Palau?
Pagès 1: Ah, bé, hi ha festa, xarau i disbauxa!
Pagès 2: T’hi penses colar, com deixarem de treballar, que pretens? Acabar condemnat a que ens tirin boles de fang?
Pagès 1: Que no, que diuen que el senyor convida a tots els pagesos que treballen a la seva terra, i a tots els habitants de l’extens territori que té. Que n’és de generós!
Pagès 2: Generós? Generós? Aquí nosaltres ens partim el llom, ell es queda l’arrós que nosaltres produïm, i per fer una festa a tots, demostrant que pot permetres aquest luxe mentres nosaltres no tenim ni per començar a menjar patates bullides, li dius generós?. Aquest sistema falla.
Pagès 1: Tu si que falles.
Pagès 2: Tu si que falles, burro. T’exploten i encara defenses el "cent vegades adorable" (veu sarcàstica) de caganer del senyor.
Pagès 1: No parlis així!
Pagès 2: Parlaré com em...

[En aquest moment irrompent dos soldats]

Soldat 1: Com parlaràs?
Pagès 2: (a públic) Ay ay ay, on m’he posat! Que faig que faig? Que puc dir per quedar bé, que puc? Digueu digueu nens!
Pagès 2: (El que diguin els nens, o ..) com em va ensenyar la mama, amb respecte , i amb alegria, ja que ha nascut la filla de Fung-Ti-Sué!
Pagès 1: (a públic) Després que ningú es sorprengui si el feudalisme va durar tant .Venut!

****

Conte per als nens de l'Escola Disbauxa, activitat inicial que començaran els nens del Casal d'Infants de Baró de Viver, on a part de veure les titelles, participaran amb la música. Són 7 escenes, i aquesta n'és la primera. De lliure difusió sempre i quan se'n citi l'autor, un mateix.

Patricia

2007-03-26T17:43:00.000+03:00

Patricia, yo hablaré de tu despertar, ya que me enseñaste que la vida es sueño, y despertar inmortalidad. Hay personas, que cuando nos dejan, no despiertan, dejan recuerdos, emociones, pero ya no estan. Tú, siempre tan especial, estás siempre presente, y esto lo consigue gente de espíritu tan grande que reparte su esencia en cada uno de nosotros, manteniendote así, despierta, siempre cerca. Prueba de la grandeza de tu alma, es tu ascensión, donde tu cuerpo no ha podido mantenerla, y la representación física de ella, el corazón, ha sido lo último en caer y el que más ha luchado. Tu corazón siempre enseñando, siempre dando ejemplo.

Hablando de mi, que puede decir que no se parte tuya. He crecido contigo, y tú, como hermana mayor has dejado señalado mi camino, y en ello, te lo dije, no te decepcionaré ya que entiendo tus legados, que esperas, crees y confias de mi, y esta parte de alma tuya que tengo en mi interior, bombea mi corazón cuando parezco defallecer. sé que con esta herencia que me has dejado, el legado, se cumplirá. No tengas preocupaciones, porque yo velaré por tu madre, tu hermano, e Ivan, tu mimo. De sobras tienes personas igual queridas, pero sé, que tú, siempre confabulando como niña del Clan Escorpión, has dejado tejidos a cada uno de nosotros por quien hemos de velar especialmente, y yo obligo a los aquí presentes que oigan por quien Patricia os pide cuidar. Sé que estarás contenta y orgullosa, con ese orgullo tuyo, castellano, distinguido y señor, que tan admirado es.

Dice el horoscopo maya, que tu signo, escaso y poco común, significa la perdurabilidad. Como eres, naces, y ya avisas de que vas a ser inmortal. Tu obra, como mejor maestra de la vida en sueño que tengo, perdudará. Cuando yo dé, enseñe, mis palabras seran las tuyas. Cuando yo tengo a los mios, mostraré lo que tu me has hecho ver, y así, la esencia que me has dado, también será heredada por otros.

Patricia, perdudaràs i estaràs sempre al meu interior, perque no hi ha demà si no el fem junts.

Esperam, que m'has ensenyat a depertar, i ascendir.

******

Patricia és la meva germana, cosina per qüestions de sang, però persona amb la que he viscut dia a dia durant 7 anys, des de que vingué de Salamanca. Ha estat la meva germana gran. El passat octubre, van diagnosticar-li un càncer limfàtic. No semblava irreversible, però el dimecres passat es va desvelar tot el contrari, quan ja va caure inconscient. Amb nomès 27 anys que faria en aquest maig, ha estat la meva millor mestra. Aquest escrit, es el recordatori que vaig fer en l'incineració.

Anfield

2007-03-07T01:56:00.000+03:00

This is Anfield, es pot llegir quan els jugadors salten al camp. Tot un avís per visitants, tot una motivació pels locals.

You Will Never Walk Alone, sona al camp, decorat amb les bufandes cantat per una de les grans aficions angleses, la del Liverpool. Anar a un camp anglès, dona goig, per què guanyi o perdi, animen, canten, i criden pel seu equip. Mai es desmotiven, uns anys tenen una bona época, uns altres no. Uns no la veuen mai, però disfruten del joc vertiginós de la Premier, i es que, en certa manera, s'enveja l'esperit anglès del futbol.

El partit ha estat espectacular, una primera part del Liverpool, jugant al 100%. Una segona part del Barça, jugant al 100%, i aprofitant la sort de la primera part, que capritxosa, ens ha traicionat a la segona tot tornant l'equilibri a Anfield. Deu ser, que el patró del partit, en lloc de la Moreneta, ha estat Sant Jordi, i clar, ha estat de les dues parts. Tot i així, quanta enveja a l'afició anglesa, que tot i anar un en contra, i veure els millors moments del Barça no s'han arraulit, i en canvi, la nostra, en silenci, patint i enveient-se a fora. I això, que és la millor afició del Barça, la que se'n va a forar a animar aquest equip. Potser n'hauriem d'apendre. No defallir, i felicitar-nos, ha estat un gran partit, i sobretot, una gran segona part, que aquí si que no en recordava una igual, potser per la mediocricitat amb la que s'ha jugat ultimament, i perque els bons partits, s'han solucionat a la primera.

Un amic, em comentava que en un partit, a segona graderia del Camp Nou, va haver de soportar, quan van expulsar a Ronaldinho davant del Saragossa, que el fessin sentar i callar. Estava l'Ivan, cridant i insultant a l'arbrit, aixecat, quan un home, de tratge corbata i barret, va dir-li "Nenet, porto 20 anys en aquest seient, i mai ningú m'ha fet aixecar ni m'ha privat veure el partit". Quan un sent això, enten per què Nuñez o Gaspart, han estat presidents del Barça. O per què, ens mereixem saborejar la gloria, i no mantenir-nos. Aquí, els anglesos ens guanyen de golejada.

Tornant al partit, homes claus del partit, especialment a la segona part, Carragher i Finnan, aquest centrals, poc tenen d'envejar del tandem que ha fet Thuram i Puyol, que s'han hagut de lluir, juntament amb Valdes a la primera, degut a que es quedaven sempre sols per l'arriscat sistema de joc del Barça. És ben cert, que Anfield, deu el partit a Carragher i Finnan, ja que el Barça ha actuat com equip, amb totes les seves internades, fins al gran gol de Goodjhonsen, que ha fet recordar els grans temps de Larsson.

En definitiva, els nostres a destacar, Valdés sobretot, que ha semblat redimir-se, i a pensar que ha estat una eliminatoria, on el fons la sort no s'ha posat al nostre costat, ja s'hi va posar amb l'anterior edició, a la final, on Marquez i Puyol encara busquen a Henry, que no va marcar perque Sant Jordi no va actuar al seu favor, per francés. En tot cas, hem marxat d'Anfield, demostrant qui va guanyar la Copa d'Europa, i deixant el prestigi culé, a l'altura que es mereix el nostre orgull. Fent un gran partit, a un estadi mític, ple de simbols i història.

El problema real d'aquest Barça, es l'aburgesament que ha patit, on nomès brillen sota grans reptes, fent miratges de l'anterior temporada, i adormint-se en el que no els suposa res. Jo per ara, nomès desitjo que tal com s'ha jugat a Anfield, es jugui dissabte al Camp Nou. Ja nomès ens queda la lliga (i la copa del gggey). Amunt, i per sempre, Rijkaard!

En el fons, adoro la Premier, i sempré seré dels Gunners de Wenger. Sense oblidar al West Ham, pels seus Inner-City

Ciencia Económica

2006-11-04T23:43:00.000+03:00

A los estudiantes de la ciencia económica, se les explica en un marco global donde se encuadra la economía. Se explican las diversas calificaciones de las ciencias, se habla de las exactas, las sociales y las naturales, o de empíricas y racionales. Tenemos de esta manera, que la economía se engloba en la ciencia social, siendo una ciencia empírica. Este conocimiento básico y obvio se adquiere en los primeros días de contacto con el estudio, pero ocurre que cuando avanzas, te enfocas o te encuentras con algo que no te dictaron. Es decir, encuentras que la ciencia económica está enfocada en una pseudo-ciencia exacta y tomando argumentaciones racionales, olvidando que la economía es una ciencia social y empírica. Aquí radica un problema que se traduce en un error sistemático de los análisis de la situación socio-económica actual, que deriva, junto con otros errores, a un fracaso social generalizado.

En uno de sus ensayos más significativos, José Luis Sampedro, catedrático de la Universidad Complutense de Madrid, criticaba precisamente la evidencia de que los economistas se olvidaban del carácter social de la economía. En una perfecta metáfora, hablaba del reloj, el gato y Madagascar. Era el reloj el conocimiento preciso y técnico de los economistas, el gato era la sociedad y Madagascar el resultado de la situación institucional, social y del conocimiento económico aplicado. Se encontraba entonces, Madagascar como Estado en quiebra, la sociedad irreparable, y el reloj sin funcionar. Se inicia así una crítica al modelo económico imperante de la época, pero no simplemente a quien ve la ciencia económica de manera racional, sino también a aquellos que la ven social pero des de la aleatoriedad que representa la sociedad humana, sin tener en cuenta lo que se demanda, la empatía humana.
No está reñido el desarrollo económico con el humanismo, de hecho, todo economista cuando piensa a un nivel macroeconómico tiende a la mejora social, ya que existe la creencia de que la mejora y el desarrollo llevan a un mayor PIB (calidad de vida) y al aumento de la renta por cápita (capacidad de absorbir la calidad de vida). Lo considero cierto, sin embargo el actual sistema económico tiene sus errores, que precisamente parten de lo comentado anteriormente. La falta de interpretación social y empatía, lleva a grandes economistas a obcecarse con resultados numerales y a defender sin matices modelos socialmente mal enfocados. Son ejemplos, gente como Xavier Sala i Martín, que coba el modelo de Estado de Estados Unidos o la política neoliberal de cheques sociales. La bonanza numeral que tienen dichos modelos esconde la desestructurada sociedad norteamericana o el efecto social negativo que puede conllevar una política de cheques.

Es por ello, que se debería empezar a considerar a tener una base de conocimiento social y humanista dentro de la propia ciencia económica, que permita al analista económico tomar decisiones de desarrollo y mejora des de una visión estrictamente humana. Sin que exista riña entre lo social y lo económico las universidades deberían apostar por dar esta visión, creando así la posibilidad de la investigación a la economía solidaria que mejoren campos y estratos sociales marginados. Es la economía quien mueve el mundo, y sus analistas los arquitectos, por lo tanto, el estudio deberia centrarse en poder implantar un Estado de Bienestar sin entorpecer la gestión y el desarrollo económico, y una implantación de la incentivación económica de todos los estratos sociales, en este caso Muhammad Yunus o Arcadi Oliveres en el ámbito nacional, han creado más de un camino a seguir.

Josep Palau i Rodríguez, estudiant d’ADE a la UB

De la Teresa-I

2006-08-08T19:23:00.000+03:00

TERESA RODRÍGUEZ, EMPRENDEDORA SOCIAL

"Yo no doy limosna"

Tengo 53 años. Nací en Salamanca y vivo en Barcelona desde hace 30 años. Estoy casada y tengo un hijo. Mi primer título de confección lo obtuve a los 13 años. Durante 12 años trabajé en Wad-ras, la prisión de mujeres de Barcelona. Creé y dirijo la Fundación Ared, para la reinserción social de mujeres de terceros grados penitenciarios

Cuando empezó a trabajar en la cárcel como monitora de costura, Teresa se dio cuenta de que las mujeres que habían cumplido sus condenas volvían a delinquir por falta de dinero y posibilidad de ganarlo. Decidió ayudar a algunas pagándoles el alquiler del piso o dándoles dinero para comer, y resultó que éstas no recayeron. Esa idea evolucionó hasta convertirse en la Fundación Ared, que empezó en un pequeño local de la cárcel de Wad-ras. Hoy la fundación da clases, talleres de costura, cocina y trabajo a 140 mujeres. Si quieren comprar manteles, fundas de colchón, cojines, velas y vestiditos para niños pintados a mano, la tienda está en la calle Zamora 103, y si quieren colaborar, hoy, en Luz de Gas, hay un concierto benéfico de Elefantes. "¡No hay costureras más motivadas!"

IMA SANCHÍS
-En la cárcel de Wad-ras me di cuenta de que las mujeres volvían a delinquir porque no tenían posibilidad de encontrar trabajo. Con cuatro alumnas del curso de formación profesional ocupacional de confección del centro penitenciario construimos una cooperativa de confección industrial para que estas mujeres pudieran tener unos mínimos recursos económicos.
-¿Por qué decidió ayudar a las presas? -Yo provengo de una familia de nueve hermanos. Siempre he querido estudiar, pero no teníamos recursos. Me rebelé contra ese hecho y me identifiqué con todos los que como yo no podían estudiar. Me fui interna con unas monjas y aprendí a coser.
-¿Y decidió enseñar a otras? -Sí, iba con unas misioneras a enseñar a las gitanas y acabé montando un taller propio en mi casa. Recuerdo que a mi madre no le gustaba que vinieran gitanas a casa, así que las vestía como reinas, las disfrazaba de payas, tanto es así que todas acabaron casándose con hombres estupendos.
-¿Siguió estudiando? -Sí, cuando me vine a Barcelona me titulé en una escuela de diseño y patronaje industrial. Para poder pagármela trabajaba de auxiliar de clínica. Luego monté otra academia de confección para seguir dando clases a mujeres sin recursos, hasta que fui contratada como monitora de confección en Wad-ras, donde estuve 12 años.
-¿Y cuáles son sus conclusiones? -Tengo clarísimo que a las mujeres que están en prisión hay que darles una oportunidad, dos, y cincuenta si es necesario.
-¿Por qué lo tiene tan claro? -Desde que fundamos Ared en 1994 han salido adelante más del 65% de internas. El año pasado matriculamos a 140, de ellas 40 están contratadas, el resto viven con rentas mínimas y sólo un 15 por ciento ha regresado a la prisión. Cuando empezamos a enseñar a las presas en un pequeño local dentro del propio Wad-ras, me di cuenta de que las mujeres que salían de la cárcel a las que yo ayudaba no volvían a delinquir.
-¿Cómo las ayudaba? -Pues pagándoles el alquiler del piso o dándoles cada mes dinero para comer.
-¿De dónde sacaba el dinero? -De mi doble jornada. El dinero que ganaba como diseñadora y patronista en una casa de vestidos de premamá lo destinaba a ellas.
-Eso es ser muy generosa. -Para tener el dinero en el banco, mejor invertirlo en gente que lo necesita, ¿no le parece?
-¡...! -La mayoría ingresan en prisión por tráfico de drogas y muchas son consumidoras. Hay un gran número de extranjeras que huyen de la pobreza de sus países traficando. Las drogas destrozan muchas vidas. Pero es increíble la fortaleza humana, la capacidad de recuperarse; yo la vivo a diario.
-¿Cómo subsiste su fundación? -Contamos con distintos organismos públicos que subvencionan planes de reinser- ción, dinero privado y nuestras ganancias. Tenemos una veintena de mujeres en libertad condicional o tercer grado contratadas en el taller de confección, mujeres que por edad ya nadie quiere contratar.
-¿Y se las queda usted? -Sí. Y luego tenemos las mamás que no pueden contratar canguros y vienen cuando pueden para recibir la renta mínima y una beca de estudio que nosotros les damos.
-¿Es posible que su empresa llegue a ser competitiva? -Va a ser muy difícil porque las condiciones de la mayoría de estas mujeres no les permiten producir lo suficiente para autofinanciar al cien por cien su sueldo. El mundo de las mujeres sin recursos es muy complicado porque todas tienen varios hijos pequeños.
-Y mientras, los maridos ¿qué hacen? -Algunos trabajan y la mayoría duermen, pero no me quiero meter en eso. Prefiero decirle que nuestra producción es impecable: hacemos manteles, sábanas, fundas de colchones, vestiditos para niños... No podemos producir grandes cantidades pero sí ofrecemos gran calidad. En realidad un diez por ciento de las mujeres, las que están más sanas y tienen menos problemas familiares, sacan un 40 por ciento de la producción. El resto aprende, hace lo que puede.
-Entiendo. -Aun así calculamos que a finales de este año el cien por cien del coste total del salario de 30 mujeres saldrá de su propia producción. Y además este año tendrán paga extra.
-¿De dónde la piensa sacar? -Hemos organizado un concierto benéfico de Elefantes en la sala Luz de Gas de Barcelona. Mire, si yo quisiera trabajar con mujeres que no tienen problemas no hubiera montado una fundación, sino un taller de confección industrial. Si decido montar una fundación para personas muy frágiles, muchas de ellas en tratamiento de metadona, y la mayoría con críos pequeños, me traigo sus problemas al taller. Pero no me malinterprete.
-¿En qué sentido? -Yo no les estoy dando limosna. En diez años han pasado más de 400 mujeres y más de la mitad no depende ya de nadie. Es un gran esfuerzo el que hacen teniendo en cuenta su problemática. A los tres años la ley las pone en la calle y a mí no me parece justo: tienen que salir cuando están preparadas. Piense que la mayoría no ha ido al colegio.
-¿También les enseñan a leer y escribir? -Sí, y a las extranjeras les damos clases de catalán. Si todo eso no lo han aprendido de pequeñas y lo están aprendiendo de mayores, tres años son muy poco.

30 de juny del 2004-La Vanguardia

A la lluna de Barcelona

2006-08-05T19:30:00.000+03:00

Són 2/4 de 4 del matí a Barcelona, més concretament, al seu centre, un no res entre el barri gòtic amb el raval de Barcelona, a la plaça St Jaume, seu de la burocracia de Barcelona i Catalunya. Baixo el carrer Ferran, en direcció a les Rambles, el passeig de més atracció turística del país. A l'altura de Plaça Reial veig un furgó policial, els homes de la Conselleria d'Interior, fent presència, evitant els mals menors o majors que sorgeixen a la nit fruït del consum irresponsable, o per la pura supervivència urbana. S'hi veuen els primers indigents, intentant dormir. Veig com els crits d'uns descontrolats, amb la música a tot drap d'alt d'un BMW , desperten a una dona, coberta amb mantes brutes, sobre cartrons, sobre la cornisa d'una Caixa que té el pestell tancat. La consciència de la dona, la inconscència dels descontrolats, el contrast. Tot és un petit impacte visual que et fa saborejar la inhumanitat que pateix el 4t món, a vegades més oblidat que el mateix 3r món.

Continua el passeig, rambla abaix, més tranquila que altres vegades, igualment transitada, tot i les hores nocturnes del moment. Un home de 30 anys, ben vestit, passa ràpid pel meu costat, m'ofereix coca amb un català perfecte, instintivament declino l'oferta. Millor no deixar aflorar temptacions aflorades en el passat de l'adolescencia no tant llunyana. Millor no pensar. El meu amic i company, sap el que penso, treu ferro a l'assumpte:

- El sector s'ha normalitzat.

Ric. Es refereix a la llengua. Com a mínim queda l'humor davant el mal que han fet les estrelles del rock.

Continuem la travessia, observo com un grup de joves, amb la camisa descordada i engominats fan comentaris de burla, i graciosos, a un grup de dones. Dedueixo que son putes, ja que algú fa el comentari de ; “Vamos, vamos que esperan”. Aquesta instantanea m'indigna. Babosos de discoteca que no han aconseguit res, segurament pel seu masclisme, tiren de la envilació del sexe per a aprofitarse de la precarietat social que pateix l'actual model de Barcelona. No consola saber que es a nivell global.

Tot seguint el Nou de la Rambla, arribem a la comisaria dels Mossos. Hi esperen a la porta alguns immigrants, turistes i gent a la que se li ha negat la festa del dia d'avui. M'és impossible no recordar quan em van clavar una pallisa, temps enrera, i eren els meus companys qui esperaven a comisaria. Seguim el carrer, arribem al Bagdad. Torno a recordar una escena:

“Camino pel nou de la rambla, paso per la banda del Bagdad, i no deixa de sorpendrem que les noies allí exposades tenen la meva edat. No puc evitar parar-me, molt més motivat per la indignació que per la morbositat - nula en aquells aspectes- de veure uns cossos nuus de noies de 18 anys. Em para un home, té pinta de ser el xulo del local o promotor. Efectivament ho és, quan es dirigeix a mi:

- Una mamada 60 €, ji ji
- ¿Me la haces tú?- per xulo jo. No el soporto.

Intenta ventar-me un mastegot. L'esquivo, i marxo tot accelerant el pas mentres miro enrere, i el home em fa un gest amb el dit gens amable. Somric, sempre he sapigut ser un “bocazas” que s'ensurt de tot. “

Deixant de recordar l'escena, ja hem arribat al Apolo, palau dels modernets. Disfrutem la sessió. Cap a casa, ja són les 6. Una companya i amiga té que treballar a les 7, al Decatlhon, prop de les tombes romanes. Fortalesa de joventut, però es necessiten incentius, per tant anem a fer dos cafés. Tot pujant per Ronda de Sant Pau, ens tornem a trobar un grup de dones. Una se m'apropa i se m'agafa al braç esquerre:

- ¿Vamos?
- No, si us plau.
- ¿Es que vouz parlez françois?

- No, parlo català.

La miro, és una noia molt maca, de tres o cuatre anys més que jo. Desgastada, però maca. M'embarca un gran sentiment de tristesa, una sensació d'angustia. No paro de preguntar-me per què s'arrastra, per què es denigra a aquest punt.

- ¿Que es catalan?

No la contesto, tampoc es la seva culpa, i la qüestió de l'idioma em sembla insuls comparat amb l'escena que hi ha. Insisteix. Em nego, i em deixa. Aquesta imatge em perturba. No paro de preguntar-me el que li passa a la humanitat. Com haviem fet anteriorment, torno a posar una nota d'humor:

- Almenys avui he lligat.

El meu company riu, contesta, to i que noto que ha tingut la mateixa sensació que jo:

- Però aquí no tenim el sector normalitzat.
- No, aquest i el sector presidiari semblen un escull insalvable. Deu ser que s'encarrega justicia.

Som conscients però, de quin es el sector més càstigat. Els que venen.