Contes del Senyor del Lotus Blanc
Expliquen, antigues frases orientals, que; els grans iluminats, en públic, tenen una aparença poc cridanera, i gairebé candorosa. Qui sap, si aquesta frase, pot definir al nostre protagonista, frase, que avui en dia, molts pocs poden dir que hi pertanyen. Alegria infantil, humilitat, llarga sinceritat, provoca subestimar, a una persona que ha crescut sota l'ombra de ser un oceà de sabiesa.
Com a conte, és la historia de qui creu en la humanitat, que enten la condició humana com qui anhela la felicitat i evitar les angunies del patiment, qui enten la nostra mortalitat, i qui ha captat el que és viure. Qui creu en que aquests elements en comú de la humanitat, faran, que tard, o d'hora, descobreixi que de tots un és familia.
En les nostres terres, ens desconcerta, que la historia, es pugui repetir, generació rere generació. Reting Rinpoche, anomenat regent provisional, tenia en ment i en destinació, fer repetir la historia que a nosaltres tant ens sorpren, i ens desperta la incredulitat. Ell, però, en resta convençut, així com els seus. El convenciment, la perseverancia, demostra la voluntad de cerca, que s'inicià en el llacsagrat de Lhamoi-Lhatso, prop del monasteri de Chokhogyal, a cent cinquanta quilometres al sur de Lhasa. És en aquest llac, on aquell qui pregunta, pot veure els elements del seu passat, de les vides anteriors, i de les cerques a realitzar, i és, on Retin Rinpoche, sabia veure, escoltar, i sentir el llac. Ah, Ka, i Ma. S'apareixien al llac quan el nostre cercador hi va preguntar. Terrats daurats en un verd de jade d'un monasteri, i una granja de máo blau turquesa, va ser la següent visió.
I es guardà silenci en la visió, que no simplement va tenir el responsable, sino que també el seu sèquit.
Com els tres sabis d'orient feren en el seu dia, cercaren les imatges que van veure. Elements secundaris dins de la seva ciència, sorprenents dins de la nostra. Diuen que va ser la mirada de qui va morir, a qui ara cercaven, que els va guiar, cap a on seria el seu pròxim moviment. Era a l'est, i era a l'est, on trobaren, el monestir de la visió, a Kumbun. No van trigar gaire, en trobar, massa a prop per a ser una casualitat, la granja de blau turquesa. Sense mostrar euforia, ni sorpresa -estava previst-, els qui emulaven els tres mags d'orient, intercanviaren les seves robes, quedantse el regent provisional del govern de Lhasa, amb un talismà, la filacteria de qui en el seu moment, els senyalà el camí cap a on el trobarien ara.
Lhamo Thöndup, nen de dos anys, els reconeix, no sense abans, reclamar seu el talismà, la filacteria. Rinpoche, promet al nen, el rosari, si sap qui és. Pel nen es fàcil. Feia res, els hi va senyalar on naixeria, feia res, els havia instruit. El lama de Sera. No simplement el reconeix a ell, sino que als dos forasters que l'acompanyen. No hi ha sorpreses, tot està previst, però altres previsions s'han de complir. Rosaris, negres, grocs, i dos molins d'oració. Per a cada parell, n'hi ha un d'autentic, i un de fals. El nen els sap escollir. Però hi ha un moment, quan trobo dos bastons de viatge, que dubta. Quin era, pensa el nostre protagonista. Escull un altre cop, bé. Sabia que un li agradava més. L'altre, també era seu.
Els tres forastes, sense sorpresa, ni euforia, assinteixen. Saben que Ah, representa Estimat, que Ka, aludeix al monateri de Kumbum, i que Ma, es on qui els va indicar que el trobarien al est, morí. El monasteri Karma Polpai Dorje.
Va ser així, com, Tenzin Gyatzo, Kundun, XIV Dalai Lama, puja al tro de Lhasa. Dia que el van nombrar, senyor del lotus blanc, joia que satisfà tots els desitjos, alhaja vitoriosa, mestre incomparable.