Contes del Senyor del Lotus Blanc

Expliquen, antigues frases orientals, que; els grans iluminats, en públic, tenen una aparença poc cridanera, i gairebé candorosa. Qui sap, si aquesta frase, pot definir al nostre protagonista, frase, que avui en dia, molts pocs poden dir que hi pertanyen. Alegria infantil, humilitat, llarga sinceritat, provoca subestimar, a una persona que ha crescut sota l'ombra de ser un oceà de sabiesa.

Com a conte, és la historia de qui creu en la humanitat, que enten la condició humana com qui anhela la felicitat i evitar les angunies del patiment, qui enten la nostra mortalitat, i qui ha captat el que és viure. Qui creu en que aquests elements en comú de la humanitat, faran, que tard, o d'hora, descobreixi que de tots un és familia.

En les nostres terres, ens desconcerta, que la historia, es pugui repetir, generació rere generació. Reting Rinpoche, anomenat regent provisional, tenia en ment i en destinació, fer repetir la historia que a nosaltres tant ens sorpren, i ens desperta la incredulitat. Ell, però, en resta convençut, així com els seus. El convenciment, la perseverancia, demostra la voluntad de cerca, que s'inicià en el llacsagrat de Lhamoi-Lhatso, prop del monasteri de Chokhogyal, a cent cinquanta quilometres al sur de Lhasa. És en aquest llac, on aquell qui pregunta, pot veure els elements del seu passat, de les vides anteriors, i de les cerques a realitzar, i és, on Retin Rinpoche, sabia veure, escoltar, i sentir el llac. Ah, Ka, i Ma. S'apareixien al llac quan el nostre cercador hi va preguntar. Terrats daurats en un verd de jade d'un monasteri, i una granja de máo blau turquesa, va ser la següent visió.

I es guardà silenci en la visió, que no simplement va tenir el responsable, sino que també el seu sèquit.

Com els tres sabis d'orient feren en el seu dia, cercaren les imatges que van veure. Elements secundaris dins de la seva ciència, sorprenents dins de la nostra. Diuen que va ser la mirada de qui va morir, a qui ara cercaven, que els va guiar, cap a on seria el seu pròxim moviment. Era a l'est, i era a l'est, on trobaren, el monestir de la visió, a Kumbun. No van trigar gaire, en trobar, massa a prop per a ser una casualitat, la granja de blau turquesa. Sense mostrar euforia, ni sorpresa -estava previst-, els qui emulaven els tres mags d'orient, intercanviaren les seves robes, quedantse el regent provisional del govern de Lhasa, amb un talismà, la filacteria de qui en el seu moment, els senyalà el camí cap a on el trobarien ara.

Lhamo Thöndup, nen de dos anys, els reconeix, no sense abans, reclamar seu el talismà, la filacteria. Rinpoche, promet al nen, el rosari, si sap qui és. Pel nen es fàcil. Feia res, els hi va senyalar on naixeria, feia res, els havia instruit. El lama de Sera. No simplement el reconeix a ell, sino que als dos forasters que l'acompanyen. No hi ha sorpreses, tot està previst, però altres previsions s'han de complir. Rosaris, negres, grocs, i dos molins d'oració. Per a cada parell, n'hi ha un d'autentic, i un de fals. El nen els sap escollir. Però hi ha un moment, quan trobo dos bastons de viatge, que dubta. Quin era, pensa el nostre protagonista. Escull un altre cop, bé. Sabia que un li agradava més. L'altre, també era seu.

Els tres forastes, sense sorpresa, ni euforia, assinteixen. Saben que Ah, representa Estimat, que Ka, aludeix al monateri de Kumbum, i que Ma, es on qui els va indicar que el trobarien al est, morí. El monasteri Karma Polpai Dorje.

Va ser així, com, Tenzin Gyatzo, Kundun, XIV Dalai Lama, puja al tro de Lhasa. Dia que el van nombrar, senyor del lotus blanc, joia que satisfà tots els desitjos, alhaja vitoriosa, mestre incomparable.

Momo, contes per a nens i grans

"Jo només vull contar histories, és l'únic que m'interesa. Sota la literatura pesa, des de fa trenta o quaranta anys, la prohibició de narrar grans histories", afirmava Michael Ende a una entrevista atorgada a un periodista alemany (Josef Beuys) a l'any 1985.

Ende, refugiat en una familia d'artistes del surrealisme, bohemis de l'Alemanya decadent i pre-nazi dels 20, crescut en l'Alemanya que patí el nazisme, per a viure tot seguit una contraresposta colpida amb un fort realisme, va fer front al que era la por a la fantasia. En uns anys durs de postguerra, on les autoritats espantades o horroritzades, i amb fort sentiment de culpabilitat, primaven la educació dels valors amb una posició privilegiada del realisme; intelectuals que deien que podia explicar millor els valors socials i polítics era la radiografia de la realitat, Michael Ende, va plantar-se, no sense pagar abans el preu de l'exili, a Roma per a fer creure que la fantasia, existeix.

Explicava, que va ser Chesterton, qui deia que els contes de fades no son realistes per que diguin que els dracs existeixen, sino perque ens diuen que se'ls pot vencer. És Neil Gaiman, succesor de Lewis Carroll, qui creu en la màgia i l'ilusionisme de la literatura, i que com tota màgia, i ilusionisme, tot es basa en el reflex de la realitat. No és menys, la historia de Momo, que l'escriptor alemany va realitzar a Roma, en el seu exili, i destrossar l'Alemanya realista cautivant a petits i grans, demostrant a les editores, que la fantasia triomfaria sobre la rigidesa.


Momo, nena anterior a Bastian de la Historia Interminable, en l'imaginari d'Ende, ens explica com la seva senzillesa, pot vencer a la complexitat. La virtud d'escoltar, la puresa, la simplicitat de les paraules, i entendre els problemes i enfocar tots els problemes amb que es troba des de l'origen i arrel, son els seus trets essencials. Momo ens ensenya a viure, ens mostra com estimar, i com creure en la fantasia sense perdre la realitat. Ens ensenyar a tenir color, en un món gris. Momo té la capacitat, de donar lliçons severes als adults, i a enfrentar els nens a crèixer en valors, i sobretot, no perdre'ls quan es fan grans.

No content amb la facilitat, el llibre ens endinsa en un món real i fantàstic, on sembla que l'escriptor es presenta a si mateix com Gigi, narrador d'histories. Fantàstic pels contes que es viuen en l'interior de la pròpia historia, fantàstic per Hora i Casiopea, per les flors del temps, pels homes grisos, i per les histories de passat, present i futur, que s'ha d'enfrontar la nostra petita protagonista. No content amb la facilitat, i la fantasia, a més a més, l'alemany ens dona una lliçó cabdal a traves de Momo, mostrant-nos que la vida, és la d'un propi, les coses que li fan viure, sentir, i ser, i ens fa entendre que és el temps, el que ens fa gaudir la nostra pròpia vida. En un model social, que perdut el camí de la persona, Ende ja ens va avisar ara fa 30 anys. La llàstima, que pocs han llegit l'historia de Momo, pocs li han fet cas, i pocs s'enrecorden si ho han fet, perquè precisament, la crítica més dura se l'endú la humanitat, per la seva deshumanitat, per l'alimentació d'un consumisme exagerat que creix en la pròpia societat, on existeix un individualisme mal entès, en complement amb una unitat mal entesa, de grans conceptes socials que ens imposen que és la nostra vida i que és el que hem d'escollir. Mentres Momo, ens ensenya a decidir que és el que a nosaltres, ens fa viure, i a través de la fantasia, ens demostra quin és el camí que hem de pendre.

Ende, ha demostrat, un cop més, que la fantasia, guanya a la realitat, a l'hora d'ensenyar-nos, la pròpia realitat. Qui diu que la màgia no existeix? La màgia està quan saps viure.

Choose Life. Choose a job.
Choose a Career. Choose a family.
Choose a fucking big television,
choose washing machines, cars,
compac disc players and
electrical tin openers.
Choose good healt, low
cholesterol, an dental insurance.
Choose fixed rate mortgage
payments. Choose a starter home.
Choose your friends. Choose leisurewear and
matching luggage. Choose
a three piece suite on hire
purchase in a range of fucking
fabrics. Choose DIY and wondering who the
fuck you ar on a Sunday morning.
Choose sitting on that couch watching
mind-numbing, spirit crushing
game shows, stuffing fucking
junk food into your mouth.
Choose rotting away at the
end of it al, pishing your
last in a miserable home,
nothing more than an embarrassment
to the selfish, fucked up brats
you spawned to replace yourself.


Choose your future.
Choose life

A través del Espejo

<<--Quiero decir --dijo ella--, que uno no puede evitar hacerse mayor.
-- Quizá uno no pueda --dijo Humpty Dumtpy--, pero dos sí.
Con la ayuda adecuada, podrías haberte quedado en los siete años.>>

--Lewis Carrol, A Través del Espejo



Més que mai, em sento el teu germà.

Terres

Despertes, per una llum suau daurada que t'acaricia. Somrius, no hi ha res que valoris més que un despertar natural, acompanyat d'un descans que necessitaves. Avances, descalç, mentres et vesteixes. Acaricies la porta de fusta, que fa un grinyol que fins i tot notes agradable, i camines saborejant el mas que t'ha acollit. Mas històric, que ha viscut moltes miseries, d'antics pagesos que encara parlen baix quan es refereixen a l'amo, i obeixen devotament. Surts, i t'envaeix una sensació d'olors i silenci al que mai t'acabes d'acostumar, per la riquesa que hi trobes. Ahir eren estrelles, avui és una fresca rosada que embelleix el paisatge viu de la comarca pre-pirinènca. Has de marxar, i notes una punxada de nostalgia, quan ni tant sols has marxat.

Recordes viatges a l'Escala, al litoral de l'Empordà, com els has gaudit de petit, o inclús amb el que ha estat la teva parella. No la trobes a faltar a ellà, tot i que si els moments de l'Escala, més aviat encisat per la bellesa marítima de la costa del nord. Però et lamentes. No hi has viscut prou. Caps de setmana, lleugeres escapades, que mai t'han permés conèixer els pobles de la teva terra, i la seva gent. Lamentes la teva carència, coneixer històries és el que més t'agrada, i saborejar-les i viure-les, el que més et revitalitza. Reflexiones, no has saborejat res.

No hi tornes, t'encisa el mediterrani, però mai has rebutjat els pirineus. El seu silenci, la vitalitat de la seva frescor, els seus rius, les seves nits de cel estrellat i iluminació lunar. Cinc destins, i el sobre ha triat la Garrotxa, els volcans d'Olot, tot passant per Sant Joan de les Abadesses. Poble alçat sobre un pont, de la vall que genera el riu Ter; crescut sota un monestir a ordre de Guifré el Pilós. A través de passatges ombrívols gaudeixes les seves fonts, i et perds per carrers estrets que amaguen el secret a veus del Comte Arnau. I et perds definitivament sentint les veus d'un vent gironí, fent camins de senyors, pagesos, vilatans, i trens. Passant per Olot a Besalú, canviant el cavall per un vehicle de pedalades. Volcans, fagedes, aiguamolls i estanys, fins a fer en un poble, aixecat per un pont romànic, sobre un riu, el Fluvià, que t'ensenya que estàs en una ciutat medieval, que es la vila comtal.

I ja fet, descobreixes el mas, perdut per les terres que anteriorment, tingueren un amo, que no fos la meva propia experiència.

La victòria dels descastats

MSF i Intermón Oxfam, mantenien un pols juntament amb el Govern Indi, per a mantenir la posibilitat de tenir els medicaments genèrics, pel seu baix cost i la possibilitat d'abastir medicaments que poden salvar la vida de molts, d'una manera barata. Qui els obstaculitzava, Novartis, presentant un recurs a la llei de patents que permetia mantenir els medicaments genèrics que produeix l'India, pel fet de que Novartis no treuria benefici de la seva innovació.

El preu de cost dels medicaments per a un tractament del VIH, segons la propia Novartis, costen 130€ per persona. Aquest tractament aquí, ens costa a nosaltres 10.000 € per persona. Cost, que ens sufraga bona part la Seguretat Social, per sort.

Algú s'hauria de plantejar fins a quin punt, paguem innovació, o enriquiment de la propia multinacional farmaceutica. En tot cas, una noticia sense precedents, positiva per als descastats, i es que, ha estat, una victoria per ells.

Nota: Redactat a desenvolupar